• Categories
  • Anna Cullell i Henar Díaz: 100 kilòmetres d’experiències

    25/04/2015
    Henar (esquerra) i Anna (dreta), durant la Trailwalker del 2014.

    Amb motiu de la passada edició de la Trailwalker, des de Tribuna Ganxona vam voler saber què senten els participants d’aquesta cursa. Son 100 km, des d’Olot a Sant Feliu, per l’antiga via del tren. Un repte que no està a l’abast de tothom. Nosaltres ens vam trobar amb dues ganxones participants a l’edició del 2014, amb l’equip de CE Montclar: l’Anna Maria Cullell i l’Henar Díaz.

    Per a l’Anna Maria, no era la primera Trailwaker que feia, ja hi havia participat al 2013 i al 2012 va formar part de l’equip de suport, que acompanya a l’equip amb el cotxe durant el trajecte. Fer l’assistència va ser el que va animar l’Anna, que es va engrescar de seguida a participar. Per a l’Henar, era la primera vegada que participava. Per a ella, veure l’arribada del 2013, l’ambient que es respirava, va ser clau per a animar-se a participar. Amb l’Anna Maria ja es coneixien i va demanar formar part de l’equip amb ella. Però es va trobar l’equip format, i tot i que va intentar formar un equip nou, no va tenir sort en trobar nous adeptes. Quan ja es veia sense poder fer-la, una baixa a l’equip de l’Anna Maria va fer que passés a formar equip al Montclar.

    Les dues són esportistes regulars, practiquen tot tipus d’esport i fan caminades. L’Anna Maria està molt acostumada a fer caminades populars, muntanyisme i senderisme. Ja fa uns anys que va a fer el “Camino de Santiago”, cosa que l’ha ajudat amb la preparació de la Trailwalker. En canvi, l’Henar practica una mica de tot: ha fet triatlons, bicicleta, curses populars, s’està iniciant en l’escalada, pàdel,…

    Preparar-se per fer 100 km de cop no és fàcil. El seu equip es llevava cada dissabte a les 5 de la matinada, per començar a caminar a les 6. Era la manera que tenien d’aprofitar el dia. Van començar al desembre, però no va ser fins al gener, quan s’hi va afegir l’Henar, que van començar més seriosament. A mesura que s’acostava la data, els entrenaments eren més llargs. El terreny on solien practicar era el tram de la cursa, tot i que mai van arribar a fer els 100 km de cop. De fet, el van fer per trams: Olot – Girona, d’uns 60 km, unes dues o tres setmanes abans de la cursa; i Girona – Sant Feliu, d’us 40 km. Aquest últim el van fer dues vegades, una d’elles de nit. Amb aquests entrenaments, van anar coneixent els seus punts febles i com preparar-se per al dolor. Tot i aquesta preparació, després dels 100 km fa mal tot. L’Anna Maria va destacar que l’entrenament més important no és el físic, sinó el mental.

    Quan els vam preguntar per l’alimentació, ens va sorprendre molt que cap de les dues segueixi cap alimentació especial. Simplement mengen molt equilibrat i molta fruita. Durant la cursa, sí que van dur el menjar una mica més planificat, però únicament perquè l’has de dur a sobre.

    Van quedar molt satisfetes de la seva cursa, van tardar unes 26 hores, arribant a Sant Feliu a 2/4 d’1 del migdia, més o menys. A la classificació general, van quedar més o menys per la meitat. Tot i que elles expliquen que al ser dos equips que anaven junts (el CEM presentava 2 equips, i van córrer junts), van anar un pèl més lents, perquè cal acomodar-se al ritme de 8 persones i no és fàcil. L’Henar explicava que ja tenien decidit fer el recorregut d’una tirada, sense dormir, però sí que van fer algunes parades més llargues, com a Girona o Cassà.

    Per a les dues, el millor de fer la cursa és l’arribada. Per a elles era molt especial, ja que arribaven a casa. Durant l’últim tram, ja van començar a veure cares conegudes que les animaven i, afirmen, que quan et venen a rebre els amics et passen tots els mals.

    Però no tot són roses i violes. Per a l’Henar, el tram de Girona a Cassà va ser especialment dur. Va ploure molt, i a ella, tot i anar ben preparada, l’aigua se li va colar per la gorra i va quedar xopa i congelada. A Cassà, on habiliten un punt d’avituallament, va poder canviar-se i assecar-se. Per sort, un cop van tornar a caminar, ja no plovia. Per a l’Anna Maria, el tram més dur va ser de Bescanó a Girona, que és un dels trams més complicats del trajecte. A més, feia molt de vent i volava molt de pol·len, cosa que a ella li va dificultar moltíssim la caminada.

    Cap de les dues va repetir l’experiència a la última edició de la Trailwaker. L’Anna Maria explica que 3 vegades ja és molt, i que li faltava una mica de motivació. Entrenar per la cursa implica tota una sèrie de caps de setmana invertits que no pot dedicar a altres coses. L’Henar tenia altres coses en ment, i per la Trailwalker cal dedicar-hi moltes hores, que ella volia dedicar a altres coses. A més, per les dues va ser molt complicat reunir els diners que es necessiten per a participar a la cursa (1.500€ per equip). Van fer una calçotada, una caminada popular, una parada a la rambla, van vendre cava i un munt d’activitats. També van comptar amb donatius de coneguts i amics. Al final, van aconseguir més de 2.000€ per equip. L’Henar destaca que al ser del CEM, tot és més fàcil, ja que ser una associació facilita el fet d’haver d’organitzar activitats. Per aquesta part prèvia, probablement cap de les dues repeteix la cursa.

    Tot i això, no descarten repetir un altre any, i recomanen a tothom que pugui que s’animi i la faci, ja que és una experiència molt maca.


    Últimes Notícies

    (c) A.C.O.G., 2018. - NIF G55273130 Tribuna Ganxona, diari digital de Sant Feliu de Guíxols - Versió 2.0

    Aquest lloc web utilitza cookies per tal que tinguis la millor experiència d'usuari. Si segueixes navegant estàs donant el teu consentiment per a l' acceptació de les esmentades cookies i l' acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç par a més informació.plugin cookies

    ACEPTAR
    Aviso de cookies