• Categories
  • Història de la sardana

    20/02/2016

    Després d’uns quants Trencats i Seguits parlant sobre sardanes i sardanistes, m’he adonat que, del que mai he parlat, és de la sardana en si. D’on ve el mot sardana? Quan es va començar a ballar? Aquest vol ser un resum de la seva llarga història.

    Se’n sap molt poc dels començaments de la sardana. Sembla ser que els seus orígens es podrien remuntar als inicis de la humanitat, quan es ballaven danses en forma de rotllana, formant part dels ritus ancestrals seguint els moviments dels astres i de les hores.

    Hi ha qui situa l’origen de la sardana en els pobles ibèrics. Segons diuen, la sardana provindria d’una dansa ibèrica d’adoració a la lluna. Una altra versió és que la sardana procedeix d’unes danses força semblants que es ballaven a l’antiga Grècia i que es portaren a l’Empordà a través de la colònia que tenien a Empúries. El que sí és cert, és que l’Empordà és el bressol de la sardana. La sardana va néixer a l’Empordà i des d’allà es va escampar per tot Catalunya.

    Els precedents de la sardana els hem de buscar al segle XVIII. En aquesta època, es ballava el Contrapàs i la Sardana curta. La cobla, anomenada, aleshores, Cobla Antiga, estava formada per flabiol, tamborí, tarota i cornamusa. També hi havia la Cobla de Ministrils o de Joglars, que es considerava més culta i la formaven violes de gamba, tarotes, cornamuses i algun trombó de vares.

    En la contractació d’una cobla, i depenent de les possibilitats dels qui la contractaven, s’oferien diferents opcions: Cobla senzilla, formada per flabiol i tamborí; mitja Cobla, composta per flabiol, tamborí i cornamusa; tres quarts de Cobla o Cobla de Tres Quartans, que incorporava una tarota a la resta d’instruments i, per acabar, la Cobla Sencera que constava de flabiol, tamborí, cornamusa i dues tarotes.

    Els instruments que formaven la cobla, malgrat dir-se igual, no eren ben bé els mateixos. El flabiol no tenia claus, el tamborí era més semblant a un timbal que no el que coneixem ara, la tarota, precedent dels actuals tible i tenora, s’assemblava a una gralla i, segons la mida, podia ser tenor, contralt o soprano i, pel que fa a la cornamusa, no té cap equivalent a la cobla actual; era quelcom semblant a un sac de gemecs (gaita, en castellà).

    Pel que fa a la dansa, el que es ballava a l’època era el Contrapàs i la Sardana Curta. Es Contrapàs, que es ballava principalment a L’Empordà, La Selva i El Gironès, era una dansa molt complexa, que, ballada en semicercle, s’havia d’acabar just al mateix lloc on s’havia començat. Ja aleshores, existien l’estil Empordanès i el Selvatà i se’n ballaven de 4 tipus diferents: el curt, el llarg, el presicola i el sardà.
    La sardana curta, dita així per a diferenciar-la de la que després s’anomenaria sardana llarga, és l’antecedent més proper a la sardana actual.

    Musicalment, aquestes sardanes estaven compostes en compàs binari de sis per vuit i s’inspiraven, bé en òperes italianes, bé en tonades populars. L’estructura, a diferència de la que utilitzem ara, era força peculiar. Es ballaven 2 tirades de curts (8 + 8 compassos), 1 tirada de llargs (16 compassos), 2 tirades de curts, 1 tirada de llargs, *1 contrapunt, 1 tirada de llargs,*1 contrapunt i una darrera tirada de llargs. (*Els contrapunts es ballaven marcant 2 compassos en sentit contrari a la tirada que s’havia ballat abans).

    La sardana llarga té el seu origen en la reforma de la cobla i de l’estructura musical impulsada per Pep Ventura en la dècada de 1840 a 1850.El pas de la sardana curta a la sardana llarga, la seva evolució, és difícil de determinar amb noms i dates. Foren els compositors, deixant-se portar lliurement per la seva inspiració, els qui començaren a emprar en la sardana frases irregulars i així van néixer les sardanes de tirades senars.

    Mancava, només, que tant els curts com els llargs estiguessin integrats per més d’una frase musical perquè la incipient sardana anés creixent de mica en mica fins a arribar als límits actuals. És evident que, en fer-se variables el nombre de compassos, calien unes normes de repartiment, perquè, a la sardana curta, l’únic repartiment era el de quatre, i consistia en fer dos dosos en les tres darreres tirades de llargs per tal que acabessin a l’esquerre.

    Va ser un altre empordanès, en Miquel Pardàs i Roure, qui al 1850 va publicar a Figueres el que és conegut com el  primer “Metodo per aprendre a ballar sardanes llargas”. Aquestes regles de repartiment, salvant petites modificacions, regeixen encara avui dins l’estil empordanès. Hem vist així com, les formes que havien configurat la nostra dansa – el contrapàs, la sardana curta – anaren evolucionant fins adquirir una estructura i articulació que s’han mantingut fins als nostres dies.


    Últimes Notícies

    (c) A.C.O.G., 2018. - NIF G55273130 Tribuna Ganxona, diari digital de Sant Feliu de Guíxols - Versió 2.0

    Aquest lloc web utilitza cookies per tal que tinguis la millor experiència d'usuari. Si segueixes navegant estàs donant el teu consentiment per a l' acceptació de les esmentades cookies i l' acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç par a més informació.plugin cookies

    ACEPTAR
    Aviso de cookies