• Categories
  • No vull pagar menys!!

    08/03/2016

    Avui, el dia internacional de la dona, m’agradaria fer una petita i personal reflexió sobre el nostre paper dins el món al qual dedico la meva tasca en aquest diari: el futbol. Tot i que cada vegada és més normal trobar-hi dones, encara queden estigmes i costums d’un entorn més habituat als homes.

    Us preguntareu a què ve el títol, oi? M’he trobat vàries vegades, que al anar a entrar en un camp, hi ha 3 tarifes: General, Jubilat i Dones. I com els jubilats, les dones paguem menys. I això sempre m’ha indignat fins al punt, que més d’un cop, he estat a punt de dir que em cobressin el mateix que a un home. “Hauries d’estar contenta de pagar menys” em sento a dir. Però com a dona, em sento menystinguda, com si ens ho haguessin de posar més fàcil per anar al camp.

    M’agrada el futbol des de petita. A casa, sempre s’ha fet tertúlia sobre això i sempre s’han mirat els partits, em vaig criar en una casa futbolera. I no era només cosa del meu pare, la meva mare, sense tenir la passió febril del meu pare, és seguidora del Barça i també parla i opina sobre esports. Per a mi, era una cosa natural, tan veure’l com jugar a pilota amb els amics. Tot i això, mai m’he dedicat al futbol com a esportista, em vaig decantar per la dansa, un món on la gent “estigmatitza” als nois que el practiquen. Però això permet una reflexió a part.

    A certa edat, ja de més gran, quan em sumava a converses amb nois sobre el futbol, sovint em trobava amb alguna cara sorpresa de que m’agradés el futbol, i sobretot que hi entengués. No diré que és una cosa general, però tampoc ha estat un cas aïllat. Però jo no em considero un cas especial, per sort, cada dia som més les noies aficionades a aquest esport! Per què doncs aquesta reacció? Per què aquesta cara de sorpresa quan afirmo que conec el nom del camp del Tottenham?

    Actualment el futbol ocupa una part important de la meva vida. Evidentment, el comparteixo amb la meva parella, un gran aficionat també a aquest esport. Anem junts a veure els partits i compartim hores debatent i comentant. No és estrany trobar-nos en un camp baix empordanès mirant un partit de qualsevol categoria. Sabeu què he sentit moltíssimes vegades? “No pots lluitar contra el futbol, i t’hi uneixes oi?” Una altre vegada el mateix. Una noia no pot anar a futbol per què li agrada, hi va per fer feliç a la seva parella?

    Per no parlar del dia que arbitra una noia! Pobre, més val que no s’equivoqui mai! Quan comet un error, com qualsevol altre arbitre, el primer que sent és que una dona no en sap. I el sorprenent és que qui ho diu, moltes vegades, no és ni major d’edat. Per tant, parlem d’un problema de base, d’educació. Però com no ha de ser així si cada vegada que surten dones als diaris de futbol hi surten amb poca roba i samarretes ajustades.

    No us penseu però, que em sento estranya al futbol. Ni de lluny! La majoria em tracten d’igual, i em parlen com un aficionat més, i mantinc milers de converses futboleres amb els meus amics i companys. Però continuem sent minoria als camps, als bars i a les tertúlies, i m’agradaria que això comencés a canviar i que ningú mai més, ens miri estranyades quan parlem d’aquest meravellós esport!


    Últimes Notícies

    (c) A.C.O.G., 2018. - NIF G55273130 Tribuna Ganxona, diari digital de Sant Feliu de Guíxols - Versió 2.0

    Aquest lloc web utilitza cookies per tal que tinguis la millor experiència d'usuari. Si segueixes navegant estàs donant el teu consentiment per a l' acceptació de les esmentades cookies i l' acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç par a més informació.plugin cookies

    ACEPTAR
    Aviso de cookies