• Categories
  • Per en: AMIC

    Víctor Pérez, de l’IES La Jonquera, segon premi al concurs literari Ficcions

    23/05/2018

    En una desena edició amb participació rècord de 3.593 estudiants de secundària, la història de Víctor Pérez ha obtingut la segona posició de tot Catalunya, Illes Balears i País Valencià
    Aquesta tarda, La Pedrera-Casa Milà de Barcelona ha acollit el lliurament de premis de la 10a edició del concurs literari Ficcions, organitzat per l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC). En l’acte, que ha començat a les 17h, s’han donat a conèixer els guanyadors del concurs i els premis territorials. L’Alt Empordà s’ha endut un dels reconeixements més importants: Víctor Pérez Conde, de l’IES de La Jonquera, ha obtingut el Premi Segona Millor Història d’enguany amb el relat “Psicodèlia”, i ha esdevingut la proposta més ben puntuada de l’Empordà, de tota la demarcació de Girona, i la segona de tot el concurs, amb 3.593 inscrits enguany, ja que el jurat l’ha considerada “una agosarada reformulació de la tècnica del monòleg interior, amarada d’humor autoparòdic; una frescor estilística que fa de la desimboltura una mena de marca de fàbrica, i, igualment important, una fantasia que funciona com a motor narratiu inesgotable”, i com a segon guanyador del concurs, s’endu un iPod Touch de premi.
    Amb l’aforament complet, al voltant de 250 persones d’arreu del territori han conegut els guanyadors en directe. L’acte ha comptat amb la presència l’escriptor Jordi Sierra i
    Fabra, la directora dels Serveis Territorials a Barcelona del Departament de Cultura, Àngels Torras i Ripoll; el director de Promoció Educativa de l’IMEB, Joan Coma; la directora de la Fundació Carulla, Marta Esteve i Zaragoza; i la vicepresidenta segona de l’AMIC i editora d’El Tot Mataró, M. Carme Rodríguez. També hi ha assistit  Mohamed El Amrani, president de l’Associació Cultural Xarxa de convivència de Roses i de l’Associació AZAHARA i finalista de Ficcions en una edició anterior i el filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal i Gavilán, qui ha fet un discurs jugant amb els noms dels grups finalistes.
    El Premi Millor Història del concurs l’ha obtingut el grup Generació2001, format per Celia Martínez, Júlia Sancho i Victòria Camacho del Centro de Estudios Dolmen de L’Hospitalet de Llobregat, per la història “R31CH”. El guanyador del guardó Professor més motivador de Catalunya ha estat el professor Jaume Prat i Fabregat, del centre  Maristes Valldemia de Mataró, premi al qual han optat cinc professors i professores finalistes d’arreu de Catalunya.
    Aquest ha estat el darrer dels cinc actes de lliurament de premis que s’han celebrat a Menorca, Eivissa, Mallorca i València. Les guanyadores de Millor Història de les Illes Balears, Roser Moll i Mascaró; i la Millor Història del País Valencià, Marina Navarro i Savall, també han estat al lliurament de Barcelona, ja que optaven al primer i al segon premi del concurs.
    A l’Alt i al Baix Empordà la participació d’aquesta edició de Ficcions ha arribat als 267 alumnes d’11 centres educatius, dels quals 7 grups formats per 12 joves han aconseguit arribar a la final. En total, el concurs va tancar la seva desena edició el passat 26 de març amb una participació rècord de 3.593 inscrits d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.424 alumnes), País Valencià (553 alumnes) i Illes Balears (616 alumnes) provinents de 314 centres educatius diferents. Aquestes xifres suposen un rècord absolut en la història del concurs, ja que el resultat de participació s’ha incrementat més d’un 23% respecte a la novena edició.
    Participació Empordà: 267 alumnes, d’11 centres educatius
    Llistat de finalistes de la demarcació de Girona (12 finalistes / 7 grups):
     Premi Segona Millor Història: grup _victor_perez_, format per Víctor Pérez Conde, de l’IES de La Jonquera
    Finalistes:
     Grup amagvng, format per Alba Quintana Batlle, Mónica Martínez Ortiz i Ashly Colón Sánchez, de l’IES de La Jonquera
     Grup CDM_AlFeJo, format per Albert Martínez Gispert, Ferran Jiménez Sais i Jordi Saura Alsina, de l’Escola Cor de Maria de La Bisbal d’Empordà
     Grup CDMrichart12, format per Ricard Oliva Llinàs, de l’Escola Cor de Maria de La Bisbal d’Empordà
     Grup ClaraManuMar, format per Clara Marquès Pagès, Mar Joffre Teno i Manuela Pérez Jiménez, de l’Escola Vedruna de Palamós Grup heelmar, de l’IES de La Jonquera
     Grup maina, format per Aina Calafell Bailín i Maria José Pérez Jiménez, de l’Escola Vedruna de Palamós


    Entrevista a Martí Gironell, un dels triomfadors de Sant Jordi

    29/04/2018

    Gràcies a una bona dosi de tenacitat, sacrifici i esforç, Ceferino Carrión, un jove fugitiu de l’Espanya franquista, va acabar convertint-se uns anys més tard en Jean Leon, un dels empresaris més admirats de Hollywood. Una vida que el periodista i escriptor Martí Gironell (Besalú, 1971) ha novel·lat sota el títol La força d’un destí (Columna Edicions), obra guanyadora del Premi Ramon Llull 2018 i un dels supervendes de la Diada de Sant Jordi. 
     

    Com li arriba a les mans la història de Ceferino Carrión, posteriorment conegut com Jean Leon?

    Vaig conèixer la història d’en Jean Leon en un dinar del diari El Mundo a Catalunya, en el qual estàvem convidats cinc escriptors: en Victor del Árbol, l’Albert Espinosa, la Cristina Fernández Cubas, la Carme Riera i un servidor. A tots ens havien adaptat una novel·la en algun format: teatre, còmic, cinema, televisió… Abans de començar ens van posar una ampolla de vi Jean Leon sobre la taula i ens van explicar que darrera d’aquell nom hi havia una història que també es podia adaptar a qualsevol format. La vida d’un home, Ceferino Carrión, que havia fugit de Santander i havia arribat a Los Angeles passant per Barcelona, França i Nova York, i que allà havia conegut Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, J.F. Kennedy, Ronald Reagan, etc. Una bona colla de secundaris de luxe. Vaig preguntar si algú altre estava interessat amb aquell personatge i davant la negativa, l’endemà mateix, vaig començar a capbussar-me en la vida de Jean Leon.

    Com és el procés de documentació per una biografia d’aquest tipus?
    Vaig tenir la sort de poder contactar de seguida amb familiars i amb persones que l’havien conegut i havien treballat amb ell. A part de consultar documentals, documentació de l’època, hemeroteques de diversos mitjans, com el Angeles Times, el New York Times  o el Washington Post, i biografies de totes aquestes estrelles, per contrastar moltes històries i rumors que existeixen sobre elles; van ser molt importants les converses amb l’Ana –la Chiqui a la novel·la, una de les seves germanes que encara viu a Barcelona; el seu fill, Jean Leon Jr – José Antonio en el llibre-, que actualment viu a Tailàndia però ve bastant sovint a Barcelona; i en Jaume Rovira, aleshores un enòleg de les caves Nadal amb qui Jean Leon va aconseguir el somni de fer un vi al Penedès. Aquestes persones m’han explicat les tres cares del personatge: el germà, el pare i l’empresari.

    I un cop tens tota la informació, què t’enamora d’ell?
    Uf, moltes coses! Jean Leon és un lluitador, un somiador, un aventurer i una persona que creu en si mateix. I representa valors com la constància, la tenacitat o el sacrifici; ingredients que el self made man necessita i requereix. La força d’un destí explica precisament la voluntat d’un home que creu en ell mateix i que les seves idees, projectes i somnis poden fer-se realitat. A més, té l’empenta necessària per animar la gent que l’envolta perquè li donin la força que requereix per canviar el seu destí, malgrat és conscient que serà un perible llarg, amb moltes complicacions i giragonses. Jo em vaig encomanar de la seva força. I, sobretot, em va fascinar la seva energia, perquè malgrat venir d’una família de perdedors, de republicans, en una Espanya grisa i franquista fosca, sempre té l’empenta suficient per tirar endavant i sortir-se’n.

    L’èxit també demana sacrificis. Quina és la part fosca de Jean Leon?
    La novel·la explica l’aventura vital de conversió de Ceferino Carrión a Jean Leon, però també presenta aquest aspecte. De fet, la Katie, la seva dona, és la gran damnificada d’aquesta història. Sempre ens fixem en el triomfador quan arriba al final del seu trajecte, però poques vegades ens parem i fixem la vista enrere per veure aquell revolt, renuncia o peatge que hem pagat. I, tot això, de forma explícita també hi és a la novel·la. Es veu com Jean Leon crema etapes a costa de què i de qui. I aquesta part de la seva vida no s’amaga perquè ell volgudament va fer una aposta pel seu somni, la seva feina i la seva empresa sabent que hi hauria danys col·laterals com és la família. Això el fill ho explica amb un punt de rancúnia, però tothom és amo del seu destí i tothom decideix que sacrifica i que no incorpora al seu projecte.

    La força d’un destí hi ha més ficció que realitat?
    Estic enamorat d’una frase d’Umberto Eco que diu: “la ficció és una gran eina per comprendre la realitat”. I aquesta és la premissa que sempre he aplicat a les meves novel·les. Tu parteixes d’un personatge que pots situar històricament en un context, ja sigui l’època neolítica, la medieval o la contemporània, i a partir d’aquest t’emportes el lector de bracet a viure la història. La feina de l’escriptor de novel·la històrica és ficcionar la història, si el lector vol buscar paràgraf per paràgraf què és i què no és veritat no en gaudirà. De fet, en aquesta novel·la, a diferència de les altres vuit que he publicat, no destaco volgudament que és històric i que no perquè ens movem en el terreny del cinema, de les il·lusions i dels mites. Ara bé, confesso que un percentatge molt alt d’escenes i de diàlegs són reals i extrets d’una biografia descatalogada i escrita per Sebastian Moreno que es diu El rey de Hollywood.

    Per què la història d’un home que té el seu nom en una ampolla de vi fins ara no havia estat novel·lada?
    No ho sé! La història m’estava esperant a mi o la resta de persones a qui se li va proposar no la consideraven prou interessant. De fet, fora de l’àmbit del vi la història de Jean Leon tampoc és tan coneguda.

    … i amb aquest llibre arriba el Premi Ramon Llull.
    Rebre el Premi Ramon Llull és un reconeixement que em fa molt de respecte i il·lusió per a la projecció impagable que suposa per a la novel·la. Des del 2017, amb El pont dels jueus, he recorregut el país compartint amb la gent aquelles històries que a mi m’han encuriosit i emocionat. I ara, amb aquesta empenta, encara tinc més visibilitat, més possibilitats d’anar arreu, més audiències i més lectors amb qui compartir aquesta història. Ser guanyador del Premi de les Lletres Catalanes també  vol dir representar a l’estranger una cultura i un país. I, finalment, suposa un reconeixement a la feina d’aquests deu anys picant pedra per un somni, a l’estil Jean Leon.

    La seva carrera va començar en el món del periodisme, ara ja se sents més escriptor que periodista?
    Sóc les dues coses. Periodista o escriptor, l’ordre dels factors no altera el resultat. El periodisme m’ha donat un domini del llenguatge que ara no tindria. Ser escriptor és un ofici, vas aprenent al llarg dels anys. El periodisme també m’ha ajudat a connectar més amb la gent. Per mi el llibre és un mitjà de comunicació més a través del qual explicar i compartir sensacions, històries i coneixement. He optat per deixar el periodisme en actiu, però no em tanco a fer col·laboracions a mitjans.

    Aquest llibre serà traduït a diversos idiomes. Et preocupa l’afectació que la situació política a Catalunya pot tenir a la cultura catalana i concretament al sector del llibre?
    No hem de deixar que la situació política actual afecti a la cultura ni a la seva projecció. Quan aquests dies he anat a fer promoció d’aquest llibre a Bilbao o a Madrid ningú m’ha fet cap pregunta en aquest sentit, estan oberts a tot allò que arriba de Catalunya, com si no hagués passat res. Però no podem obviar que vivim unes circumstàncies que no són normals i que molts projectes culturals han quedat estroncats a partir de l’aplicació del 155. Per tant, hem d’empènyer perquè puguem normalitzar la situació com més aviat millor i mentrestant intentar que no se’n ressenti la cultura, ja prou ressentida abans i durant l’aplicació del 155. Animo la gent a continuar militant per a la cultura, que vol dir llegir, anar als cinemes, als teatres, a les sales d’exposicions i als museus. Cal tornar a la normalitat, sense oblidar que hi ha gent a la  presó tancada injustament i persones exiliades per força. I espero que aquesta tornada a la normalitat no sigui passant altre cop per les urnes perquè és un cansament que no crec que la ciutadania pugui suportar i que no ens mereixem.

     

    Text: Maria Coll / Clack


    27 alumnes de la demarcació de Girona a la final del “Ficcions”

    18/04/2018

    La desena edició del concurs literari Ficcions ha presentat ja el seu llistat de finalistes. De les més de 900 històries completes que es van pujar durant el termini del concurs, el jurat, format per persones vinculades al món literari i de l’educació, ha seleccionat els 168 grups finalistes: 94 a Catalunya (154 alumnes), 39 al País Valencià (62 nois i noies) i 35 grups a les Illes Balears (un total de 54 estudiants).
     
    El concurs literari juvenil Ficcions, l’aventura de crear històries va tancar la seva desena edició el passat 26 de març amb una participació rècord de 3.593 participants d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.039 alumnes), País Valencià (524 alumnes) i Illes Balears (340 alumnes) provinents de 314 centres educatius diferents. Aquestes xifres suposen un rècord absolut en la història del concurs, ja que el resultat de participació s’ha incrementat més d’un 23% respecte a la novena edició, un fet que volem agrair tant a la participació dels alumnes com a la motivació del professorat.
     
    A la demarcació de Girona la participació d’aquesta edició de Ficcions ha arribat als 373 alumnes de 26 centres educatius, dels quals 16 grups formats per 27 joves han aconseguit arribar a la final.
     
    L’acte de lliurament de premis de Catalunya, l’últim dels cinc que s’han organitzat dins el marc d’aquest concurs, tindrà lloc el proper dimecres 23 de maig a partir de les a La Pedrera–Casa Milà de Barcelona. Durant l’esdeveniment, es farà entrega dels premis territorials a les millors històries de cada vegueria, es premiarà al professor/a més motivador/a de cada territori –Balears, País Valencià i Catalunya– i, finalment, s’entregaran els premis a la primera i segona millors històries, així com el Premi Especial Ciutat de Barcelona, que consisteix en un iPad. La resta de finalistes rebran un diploma com a reconeixement de la feina feta i a la seva participació a Ficcions 2018.
     
    Organitza AMIC, compromís amb l’educació
    El concurs Ficcions, l’aventura de crear històries, que enguany arriba a la desena edició, és una iniciativa de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels territoris de parla catalana.
     
    L’AMIC representa a més de tres-centes publicacions en paper i digitals fortament arrelades arreu del nostre territori.
     
    Llistat de finalistes de la demarcació de Girona (27 finalistes / 16 grups):

    • Grup _victor_perez_, de l’IES de La Jonquera
    • Grup 15asabadell, de l’IES de Celrà
    • Grup Alba Costa, de l’IES Ramon Coll i Rodés de Lloret de Mar
    • Grup amagvng, de l’IES de La Jonquera
    • Grup Brown Eyed Girl, de l’IES Montilivi de Girona
    • Grup CDM_AlFeJo, de l’Escola Cor de Maria de La Bisbal d’Empordà
    • Grup CDMrichart12, de l’Escola Cor de Maria de La Bisbal d’Empordà
    • Grup ClaraManuMar, de l’Escola Vedruna de Palamós
    • Grup El club de les Js, de l’IES Jaume Vicens Vives de Girona
    • Grup heelmar, de l’IES de La Jonquera
    • Grup Joma, de l’IES Pla de l’Estany de Banyoles
    • Grup maina, de l’Escola Vedruna de Palamós
    • Grup Mireia.S, de Maristes Girona de Girona
    • Grup miresanchez, de Maristes Girona de Girona
    • Grup PauCR, de Maristes Girona de Girona
    • Grup Reicri, de l’IES Ramon Coll i Rodés de Lloret de Mar

    EDITORIAL: “NO”

    24/03/2018

    No han servit de res les mans esteses, no han servit de res les crides a la moderació, no ha servit de res el pacifisme radical, no han servit de res les explicacions davant del jutge… El sistema político-judicial espanyol ha decidit que la millor manera d’afrontar les aspiracions democràtiques de la societat catalana és l’ocupació de les institucions i la represàlia contra els líders polítics i socials d’aquest país. Madrid no aspira a la derrota electoral de l’independentisme, n’exigeix la humiliació i la retractació. I, fins i tot així, el destí del discrepant és la presó.

    Cal aturar aquesta espiral embogida d’un Estat cada cop més autoritari. Un règim que s’autoatorga un dret arbitrari sobre l’administració catalana, detenint i acomiadant -sense justificació- el secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat o condicionant, a voluntat, qui pot ser candidat a la presidència i qui no, al marge del resultat de les eleccions del 21 de desembre.

    Madrid ha d’asseure’s a la taula. Si no és per convicció democràtica, almenys que sigui per necessitat política i social. Per responsabilitat, per recuperar la confiança en el futur. Però la condició prèvia és aturar la repressió.

    Hem vist tancats a la presó, com denunciava Raimon en una altra època, homes -i dones- plens de raó. No volem que la por sigui la llei. Per això diem no.

     


    Jair Domínguez: “Cal demostrar als nens que es pot fer humor de tot”

    01/03/2018

    Jair Domínguez, (Figueres, 1980) és guionista, escriptor i músic. Va formar part de la ‘Segona Hora’ de RAC1 durant nou anys i aquesta ha estat la primera temporada en què no hi participa. Ho va deixar per dedicar-se de ple a ’Està Passant’ de TV3, on apareix cada vespre abans del ‘Telenotícies Vespre’. Anteriorment ha escrit per a ‘52’ (Premi Ondas 2005),’El Rosari de l’Aurora’, ‘ Buenafuente’,’ Polònia’, ‘Crackòvia’ i ‘Minoria absoluta’,  entre altres. També ha fet guions per a cinema i publicitat i és un dels coautors de la cançó «Baila el Chiki Chiki», amb què Rodolfo Chikilicuatre va representar Espanya al Festival de la Cançó d’Eurovisió 2008.
     
    Esteu fent Està Passant, que és un programa polític diari en un moment en què sembla que hi ha dies en què la realitat supera la ficció. Com és això de fer humor diari en televisió?
    L’actualitat ens està ajudant moltíssim. Crec que era el moment oportú de fer un programa com aquest. S’hagués pogut fer igual  en un panorama més tranquil? Segurament sí, però com que la gent està tensa i la tensió fa que sempre estiguis a punt de riure o de plorar, ja que tendeixes més a emocionar-te, doncs ens va molt bé. Crec que l’explicació de les audiències i l’èxit del programa és evidentment fruit del moment polític, però també de que tenim ganes de riure’ns de nosaltres mateixos, cosa que ens agrada molt als catalans.

    Estem bé de salut d’humor en els mitjans a Catalunya? Es nota la diferència entre mitjans públics o privats? 
    Cada cop hi ha menys diferències entre mitjans públics i privats. Va haver-hi un moment en què estava molt clar que hi havia coses que no podies dir, però ara la línia s’ha diluït moltíssim. Per les dues bandes: s’ha ampliat l’espectre humorístic per una banda i s’ha limitat per l’altra. És estrany però ha anat així. Crec que ara mateix no hi ha diferència entre el que es diu en un mitjà públic o privat, a Catalunya almenys. A Espanya no, a Espanya és diferent. Però a nosaltres no ens han dit en cap moment què podem o què no podem dir. Ni hem tingut cap altre tipus de censura, la qual cosa és molt d’agrair i et diu molt dels temps polítics que estem vivint.
     
    Quins són, per tu, els límits de l’humor?
    La meva resposta oficial és que l’humor no ha de tenir límits. L’extraoficial és que quan una cosa no fa gràcia o ofèn més que no fa gràcia, hi ha… no un límit però si una mena de cortina que has de deixar tal i com està. A veure, l’humor ha de disparar cap a dalt. Ha de servir per fotre’ns dels polítics, dels milionaris, dels guapos i dels famosos. En el moment en què et rius de nens, malalts, pobres, moribunds… a mi no em fa gràcia. La línia entre l’humor negre i l’humor negríssim -que és només per ofendre-, no m’agrada traspassar-la. I mira que a mi m’agrada l’humor negre, de fet m’encanta. I crec que és saníssim riure’s de tothom. També crec que s’ha de jugar amb els límits de l’humor, i és de les coses que més gràcia em fa. Però aquell punt de riure de malalts, morts, nens petits… no.

    Com definiries tu el terme “llibertat d’expressió”?  Existeix actualment?
    És la seva pròpia definició: poder dir el que et doni la gana sense que ningú et tanqui a la presó. No hi ha més. I actualment està fatal, no n’hi ha. En cap sentit: estàs vigilat, limitat. I la gent ho sap. No pot ser que jo sopant digui una bestiesa, a casa meva, i digui de dir-ho al programa i el meu fill de vuit anys em digui: “No papa, això no ho diguis que et ficaran a la presó”. Qui li ha ficat al cap al meu fill que em poden ficar a la presó per dir una cosa? S’han carregat l’esperit màgic d’un nen. Un  nen ho ha de voler dir tot. Saber que una paraulota està mal dita però ha de voler poder-la dir. Dir una bestiesa, “cagar-se” en un polític… Tot això ho ha de fer un nen, i ho hem de fer nosaltres. Els hi hem de demostrar als nens que es pot fer, perquè sinó… quina societat d’esclaus mentals estem creant? És tristíssim.

    T’autolimites per por a represàlies? 
    Pel bé dels meus companys, sí. Però de totes maneres ja sé quins són els límits a la televisió. Sabem el que podem dir i el que no. Però l’autocensura ha d’existir per un bé major com és el programa. Ja vam patir-ho amb el Bestiari Il·lustrat: un mal gag es va endur un programa per davant. Per no saber censurar-nos a nosaltres mateixos. I sap molt de greu, perquè no hauria de ser així. És la societat en què ens ha tocat viure. Ara, quan és una cosa en què el responsable sóc jo, com un article, una cançó o un monòleg… no hi ha cap tipus de censura.

    Per què creus que hi ha tan poques dones que es dediquin a l’humor al mateix nivell que estàs tu? 
    És una desgràcia. Suposo que… perquè els hi fa por. És un món molt tancat i molt mascle. I això és culpa nostra. Ens costa, és un món molt sectari, de tios que fan riure i fan acudits. I bestieses. Molta gent ho ha vist com un intrusisme: “Les dones no fan humor perquè no fan riure”. Ho trobo absurd. És trist que en ple segle XXI haguem de parlar d’aquesta separació per gèneres. Jo crec que les primeres dones van començar fent un humor masculí, sense ser sinceres amb elles mateixes. Parlo de fa uns anys enrere. Van agafar un rol de fer acudits, o monòlegs que ja estaven fets, copiant l’humor que feien els homes, però sent dones i posant-hi afegitons femenins, cosa que és absurda perquè l’humor és una cosa totalment asexual. Ara, sortosament, estic veient gràcies a Internet, un augment d’humoristes dones. Però falten més guionistes dones, necessitem moltes més. Volem que estiguin davant les càmeres i volem paritat. Tot i que nosaltres som tres mascles i la pobre Elisenda només vingui un cop per setmana, eh? Necessitem que hi hagi paritat. I hi ha d’haver paritat darrere. Per mi és molt més important, és el principi de tot. En el moment en què tinguem un equip de deu humoristes i cinc, com a mínim, siguin dones, començarem a parlar de qui posem davant.

     

     

    Per Clack / AMIC – AMIC – Redacció


    373 alumnes gironins participen al concurs “Ficcions”, un centenar al Baix Empordà

    07/02/2018

    Un total de 373 alumnes de 26 centres educatius de la província de Girona s’han registrat a la desena edició del concurs literari juvenil Ficcions. En total, la participació
    suma 3.593 inscrits de 314 escoles d’arreu dels territoris de parla catalana, xifres que suposen un rècord absolut en la història del concurs. Per comarques, la més participativa de la província de Girona és l’Alt Empordà, amb 170 inscrits, seguida del Baix Empordà, que suma 97 participants.
    Les inscripcions per participar al certamen de creació literària, que es realitza a través de la pàgina web www.ficcions.cat es van activar el passat 11 d’octubre i es van tancar
    el 6 de febrer a mitjanit, data en que també va finalitzar l’entrega del primer capítol. Més de 1.400 grups han penjat el primer dels tres capítols que es demanen.

    El funcionament
    El concurs “Ficcions, l’aventura de crear històries” està enfocat a alumnes de 14 a 18 anys que cursin 2n cicle d’ESO, Batxillerat o Cicles Formatius. L’objectiu principal
    d’aquesta iniciativa, creada per l’AMIC, busca impulsar l’ús de la llengua catalana a la vegada que incentiva la creativitat i la imaginació dels joves.
    Prenent cinc inicis de novel·la (Li deien Lola de Pilar Romera, Marina de Carlos Ruiz Zafón, Un any i mig de Sílvia Soler, Joc de trons de George R. R. Martin i Camps de
    maduixes de Jordi Sierra i Fabra), els participants han d’escriure un relat dividit en tres capítols i penjar-los a través de la web seguint el calendari d’entrega. La participació
    pot ser individual i/o en grup de fins a tres persones.

    Jurat, premis i gran final a “La Pedrera”
    A partir del 23 de març, últim dia per entregar la darrera part del relat, un jurat format per persones vinculades al món literari i de l’educació s’encarregarà d’escollir els
    guanyadors i els finalistes. El veredicte es farà públic en diversos actes arreu del territori de parla catalana, on es farà l’entrega de premis i diplomes i on hi podran
    assistir tant alumnes finalistes com familiars i professors. Aquests actes seran a Menorca (8 de maig), Eivissa (10 de maig), València (15 de maig), Mallorca (17 de maig)
    i Barcelona (23 de maig a La Pedrera). Els primers premis seran un iPhone o una Play Station per a cada membre del grup guanyador, també es lliuraran premis territorials
    per a les millors històries de cada zona i es premiarà als professors/es més motivadors/es de cada territori: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

    Anteriors edicions
    En la darrera edició van participar-hi més de 2.900 estudiants de segon cicle d’ESO, Batxillerat i CFGM de Catalunya, Illes Balears i País Valencià provinents de més de 341
    centres educatius. Enguany, el resultat de participació s’ha incrementat més d’un 23% respecte a la novena edició, un fet que volem agrair tant a la participació dels alumnes
    com a la motivació del professorat.

    Organitza AMIC, compromís amb l’educació
    El concurs Ficcions, l’aventura de crear històries, que enguany arriba a la desena edició, és una iniciativa de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per
    promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels territoris de parla catalana.
    L’AMIC representa a més de tres-centes publicacions en paper i digitals fortament arrelades arreu del nostre territori.


    Més de mil alumnes ja participen al concurs “Ficcions”

    02/12/2017

    Un total de 47 alumnes de deu centres educatius de Girona participen al concurs de creació literària enfocat a joves de 14 a 18 anys. L’IES de La Jonquera és, per ara, el
    centre més participatiu de la província en aquesta desena edició del certamen, que compta amb més de 1.000 inscrits de 141 escoles. Per comarques, la més participativa
    de la província de Girona és l’Alt Empordà, amb 30 inscrits.
    Les inscripcions per participar al certamen de creació literària es van activar el passat 11 d’octubre i segueixen obertes per a qualsevol alumne de 14 a 18 anys fins el dia 6
    de febrer a través de la pàgina web www.ficcions.cat.

    El funcionament

    El concurs “Ficcions, l’aventura de crear històries” està enfocat a alumnes de 14 a 18 anys que cursin 2n cicle d’ESO, Batxillerat o Cicles Formatius. L’objectiu principal d’aquesta iniciativa, creada per l’AMIC, busca impulsar l’ús de la llengua catalana a la vegada que incentiva la creativitat i la imaginació dels joves.
    Prenent cinc inicis de novel·la (Li deien Lola de Pilar Romera, Marina de Carlos Ruiz Zafón, Un any i mig de Sílvia Soler, Joc de trons de George R. R. Martin i Camps de
    maduixes de Jordi Sierra i Fabra), els participants han d’escriure un relat dividit en tres capítols i penjar-los a través de la web seguint el calendari d’entrega. La participació
    pot ser individual i/o en grup de fins a tres persones.

    Jurat i premis
    A partir del 23 de març, últim dia per entregar la darrera part del relat, un jurat format per persones vinculades al món literari i de l’educació s’encarregarà d’escollir els guanyadors i els finalistes. El veredicte es farà públic el proper 23 de maig a La Pedrera pels alumnes de la província de Girona, on es farà l’entrega de premis i diplomes i on hi podran assistir tant alumnes finalistes com familiars i professors. Abans d’aquesta data, però, es farà entrega dels premis a la resta de territoris de parla catalana, concretament a Menorca, Eivissa, Mallorca i València. Els primers premis seran un iPhone o una Play Station per a cada membre del grup guanyador, també es lliuraran premis territorials per a les millors històries de cada zona i es premiarà als professors/es més motivadors/es de cada territori: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

    Anteriors edicions
    En la darrera edició van participar-hi més de 2.900 estudiants de segon cicle d’ESO, Batxillerat i CFGM de Catalunya, Illes Balears i País Valencià provinents de més de 341
    centres educatius. Són xifres que any rere any se superen, un fet que volem agrair tant a la participació dels alumnes com a la motivació del professorat.

    El concurs Ficcions, l’aventura de crear històries és una iniciativa de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en
    català entre els joves dels territoris de parla catalana.
    L’AMIC representa a més de tres-centes publicacions en paper i digitals fortament arrelades arreu del nostre territori, entre elles Tribuna Ganxona,  i aquest 2017 celebra el seu 20è aniversari.

     


    Èxit d’assistència a la 6a Jornada Internacional de Mitjans de Proximitat a La Pedrera

    22/11/2017

    Ahir, 21 de novembre, La Pedrera es va convertir en el punt de trobada internacional dels mitjans de proximitat gràcies a la 6a Jornada Internacional de Mitjans d’Informació i
    Comunicació, on van assistir-hi més de 300 editors, periodistes, directors comercials, experts en publicitat, professors universitaris i altres professionals vinculats amb els mitjans de
    proximitat, impresos i digitals.
    La inauguració de la Jornada va tenir lloc a les 9.30h amb la benvinguda per part de Ramon Grau, president de l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació), entitat organitzadora de l’esdeveniment.  Grau va explicar que “l’AMIC, que celebra el seu 20è aniversari, ha complert sobradament amb els objectius de la seva fundació però
    sobretot, està preparada per ajudar a superar els nous reptes. Pensar en gran ens ha fet arribar fins aquí”, i va donar pas al parlament de les autoritats assistents: Miquel
    Gamisans, secretari de comunicació del govern i mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya; Águeda Bañón, cap de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona; i la
    presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa.
    Damian Radclliffe, analista digital, va ser el primer ponent de la Jornada amb la seva presentació “Oportunitat per a la premsa de proximitat: l’experiència dels EUA” on va
    destacar que els mitjans locals tenen una funció democràtica i són importants per ajudar a crear una comunitat. D’altra banda, també va posar de relleu noves formes de finançament
    pels mitjans locals, entre les quals s’inclouen paywalls, organització d’esdeveniments, creació de aplicacions i màrqueting, crowdfounding, newsletters, etc.
    Seguidament la Dra. Carmina Crusafon va fer una breu explicació sobre el projecte Aula d’Innovació i Creativitat de l’AMIC, un exercici que servirà als associats per millorar els
    seus resultats en diversos aspectes claus.
    Després de la intervenció de la Dra. Crusafon es va fer una pausa pel cafè, on els assistents van poder aprofitar per compartir experiències, dubtes i idees. Tot seguit, Rosalía Lloret, directora de Relacions Internacionals de la Online Publishers Association Europe i assessora independent d’estratègia i transformació digital a Espanya i LATAM, va presentar la seva ponència “Disrupció i innovació en mitjans digitals”. Lloret va destacar que l’audiència actual és mòbil i que, de fet, Espanya és el país que més fa servir el mòbil per informar-se. També va parlar de la publicitat, on va insistir que s’ha de recuperar la negociació directa amb els anunciants.
    Genís Roca, consultor de negoci amb focus en resultats i canvi digital, va ser el quart ponent de la Jornada amb “Xips, bits i malparits: eines, dades i ètica al futur digital”, ponència centrada en els models d’organització dels mitjans de proximitat. En aquest  sentit, va explicar que “l’ideal és situar al mateix nivell continguts, tecnologia i audiència” i
    que les esperances del futur comunicatiu són: la confiança (a través de la transparència), la relació (mitjançant coneixement) i el servei.
    “Què busquen les audiències digitals? Principals tendències internacionals del periodisme digital” va ser la següent ponència, a càrrec de Sílvia Majó-Vázquez, investigadora de la
    Universitat d’Oxford. La ponent va destacar que els mitjans tradicionals continuen tenint el control de les posicions més influents en l’esfera digital de notícies, però que certs mitjans
    nascuts a internet competeixen amb èxit amb els mitjans tradicionals. També va concloure que el consum de notícies digitals no està fragmentat, hi ha un solapament d’audiències
    significatiu entre la majoria de mitjans.
    Pepe Cerezo, expert en noves tecnologies i la transformació digital, va parlar de “Publicitat programàtica, una oportunitat per als mitjans”. El ponent va mencionar que els reptes pels
    mitjans són: la lluita contra el frau, la transparència, la tecnologia, les aliances amb altres mitjans i el data dels usuaris. Així mateix, també va dir que l’equilibri entre segmentació i
    cobertura en publicitat es resol amb aliances, connexions i associacions com per exemple l’AMIC.
    Després d’aquesta sisena ponència, els assistents van poder gaudir d’un dinar de networking, on van poder seguir expandint contactes i coneixements amb altres professionals del sector.
    Ismael Nafría, periodista durant 8 anys del grup Godó i consultor especialitzat en mitjans digitals, ens va donar a conèixer les “Lliçons del The New York Times per a la premsa de
    proximitat” després d’haver passat un any als Estats Units estudiant el seu model de negoci. Nafría va afirmar que per aconseguir els bons resultat del The New York Times és
    imprescindible el treball de col·laboració entre tots els departaments del mitjà i que “conèixer el millor possible als usuaris és el punt de partida imprescindible per consolidar el
    negoci d’un mitjà a l’era digital”.
    “Els reptes d’informar amb realitat augmentada, el projecte NUSHU” va ser la ponència d’Eva Domínguez, experta en periodisme immersiu, qui va explicar l’aplicació del seu
    projecte i com utilitzar noves formes de comunicar en el periodisme actual. L’última ponència va ser a càrrec de Lars Rosenblad, periodista i director general i cofundador de Morgan Digital, qui va explicar la situació de la premsa local als països nòrdics. En aquest sentit, Rosenblad va explicar que el model del periodisme nòrdic implica un retorn als pilars bàsics de la comunicació però eliminant els criteris antics sobre les notícies. També va aventurar que el repte del periodisme de proximitat català és aconseguir que els lectors paguin pel contingut digital.
    Per acabar la Jornada, també es va donar veu al món de les universitats per analitzar cap on està evolucionant el periodisme teòric, gràcies a la taula rodona formada per la Dra.
    Carmina Crusafon (UAB), el Dr. Andreu Casero (UJI) i el Dr. Lluís Costa (UdG). La cloenda de l’acte va ser a càrrec del secretari general de l’AMIC, Josep Ritort, qui va
    agrair a tots els assistents la seva participació i va aprofitar per llegir unes paraules de la revista Mel i Sucre de Sant Joan de Mallorca, el darrer associat a l’AMIC que, curiosament,
    és la capçalera associada número 300.
    Aquesta trobada internacional, que organitza l’Associació de Mitjans d’Informació Comunicació (AMIC), formada per 300 mitjans associats, és un esdeveniment professional que ha convertit, per sisena vegada, la ciutat de Barcelona en la veritable capital de la premsa i dels mitjans digitals de proximitat.


    EDITORIAL: Amb el govern legítim de Catalunya

    03/11/2017

    El Govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d’un procés judicial en què se l’acusa de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a d’altres moments dramàtics de la nostra història. A més d’aquest empresonament preventiu del vicepresident, set consellers i un exconseller, la resta del Govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d’una ordre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del Parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d’unes mesures repressives que obren un fosc panorama.

    Junqueras, ahir a Madrid (ACN/EL PUNT-AVUI)

    Junqueras, ahir a Madrid (ACN/EL PUNT-AVUI)

    Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del Govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d’alcaldes, càrrecs públics i d’altres ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d’octubre durant la celebració del referèndum.

    Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és un invent i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l’estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.

     

     

     

     

     

     

    El Punt Avui

    Diari Ara

    L’Esportiu

    El Món

    Directe

    El Temps

    Racó Català

    Nació Digital

    Vilaweb

    El Nacional

    Sàpiens

    Descobrir

    Enderrock

    Tot Sant Cugat

    El Món Terrassa

    Tot Cerdanyola

    Tot Rubí

    El Vallenc

    Tribuna Ganxona

     


    Comunicat de rebuig a la violenta actuació de les forces de seguretat de l’estat

    02/10/2017

    Des de l’AMIC, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació, que agrupa 300 mitjans de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra, mostrem la nostra absoluta indignació davant dels fets provocats per les forces de l’ordre públic de l’Estat espanyol contra la ciutadania durant la celebració del referèndum català. Fets vergonyosos i impropis d’un Estat que presumeix de democràtic i membre de la Unió Europea. Volem mostrar la nostra solidaritat amb les 844 víctimes i els seus familiars i el nostre rebuig a les actuacions d’aquest Estat que cada vegada s’allunya més de la ciutadania i del tarannà cívic i democràtic que caracteritza el nostre país.

    A l’AMIC treballem per uns mitjans lliures, plurals i democràtics que informin i donin veu amb llibertat a una societat que vol estar informada i opinar. Ens sumem a l’aturada de país impulsada per la Taula de la Democràcia formada per PIMEC, CECOT, UGT, CCOO, entre d’altres, convocada per aquest dimarts, 3 d’octubre.


    EDITORIAL: Per un futur sense amenaces

    19/09/2017

    No fa gaire temps, estaven en qüestió algunes de les llibertats nacionals d’aquest país. Ara, ho estan totes. L’agressivitat de les institucions de l’Estat no es limita al Govern o el Parlament, sinó que a hores d’ara afecta la immensa majoria dels municipis catalans; els mitjans de comunicació que els desagraden, com és el cas de mitjans del nostre col·lectiu que han rebut requeriments perquè deixin de publicitar el referèndum i finalment, els drets cívics de tots els ciutadans, també els que tenen decidit –legítimament i cívicament- votar contra la independència. Catalunya sembla estar, de fet, sota un estat d’excepció decretat, però no declarat.

    Tot plegat ha generat una situació insostenible, que només pot superar-se seguint per la via democràtica. És per això que els mitjans generalistes, temàtics i locals i territorials, els que estem més arran de carrer, demanem a la ciutadania que es mobilitzi el pròxim 1 d’Octubre, que manifesti el nivell de voluntat de sobirania d’aquest país i el desig de democràcia dels ciutadans. Cedir a la por seria incompatible amb un futur de dignitat democràtica.

    Els mitjans de comunicació de proximitat mantindrem el nostre compromís amb el poble al qual ens adrecem. Informarem i donarem veu amb llibertat a una societat que vol estar informada i opinar. Hi som i hi serem, com ho hem fet sempre, com feu els nostres lectors.

     

     

    Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC)


    Nota de l’AMIC referent a l’atemptat de Barcelona

    18/08/2017

    El nostre condol i suport a les víctimes, familiars, amics i barcelonins per l’atemptat a Barcelona #TotsSomBarcelona

    L’AMIC, entitat que representa un col·lectiu de 300 mitjans de proximitat de Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Andorra, vol transmetre el condol i el suport dels seus associats a les víctimes i a les seves famílies i amics. Catalunya sempre ha estat un país integrador, acollidor i solidari i rebutgem tota mena de violència i extremismes vinguin d’on vinguin.

    AMIC – Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació


    Andrea Motis: “Estem lluny de què el jovent creixi educant l’oïda amb el jazz”

    11/05/2017

    L’adolescent que fa set anys va enlluernar mitja Catalunya amb la seva trompeta al costat de Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band es troba ara immersa en presentació del seu primer disc amb projecció internacional. Parlem d’Andrea Motis (Barcelona, 1995) i el fa poc estrenat ‘Emotional Dance’ (2017), enregistrat a la històrica Impulse! Records. El nom d’aquesta trompetista i vocalista figura ara al catàleg del mateix segell que firma el mític ‘Love Supreme’ de Coltrane o el ‘The Black Saint and The Sinner Lady’ de Charles Mingus. Parlem amb ella del procés de gravació del seu nou treball, del seu rol de lideratge en el procés creatiu d’aquest i de la seva visió de l’estat del jazz a casa nostra.

    Què ha significat per tu gravar amb Impulse!?
    Ha estat molt important perquè és una discogràfica de referència per a nosaltres i tenim molts discos preferits que són d’ells. Són molts els grans músics que han gravat amb aquesta discogràfica, com Charles Mingus, John Coltrane o el trompetista Freddie Hubbard. Rebre aquesta proposta va ser molt excitant per nosaltres i estem molt contents de formar part del seu catàleg.

    Què ha suposat per tu portar, per primer cop, la iniciativa en la construcció del disc?
    Cada vegada es va notant més que augmenta la meva responsabilitat, que tinc més coses a fer. Primerament en Joan [Chamorro] era qui tallava el bacallà i després, a poc a poc, m’ha anat dient que he de ser jo qui ha de portar les regnes com a cantant i ser la cara visible del projecte. Estic molt contenta perquè en aquest disc hi he pogut incloure ja cançons originals i és important fer aquest pas endavant. Estem treballant que de cara al proper disc n’hi pugui haver més. Comporta més feina, però també és molt gratificant.

    Què és el pitjor d’haver de dur el timó?
    El pitjor és que et toca fer moltes feines que no són la de músic pròpiament. Perquè tu, al final, el que vols és gravar i tocar. Quan estàs portant tota la responsabilitat del grup, també tens moltes reunions i coses que, com han dit molts músics, “si ho hagués sabut no m’hi hauria posat”. A mi m’agrada també però, quan fa moltes hores que treballes, penses: “Ostres, jo volia fer música”.

    I el millor?
    El millor és que som un equip i al final la responsabilitat és maca, quan t’esforces perquè una cosa vagi endavant i vagi bé és bonic. Treballar perquè puguem continuar tocant junts? Hi estic superdisposada.

    Què has tingut en compte a l’hora de fer un disc amb projecció internacional?
    Sempre hem treballat musicalment des de la perspectiva del que ens agrada, un jazz molt clàssic. Això hem tingut la sort que ha tingut molta bona rebuda entre la gent. De vegades també fem temes d’altres estils que no tenen tant a veure amb el jazz, com per exemple el Moon River, que és una cançó de pel·lícula, l’Hallelujah de Leonard Cohen, coses de l’Amy Winehouse que és més funk…
    De cara a aquest disc hem tingut també el consell dels productors que treballen per Impulse amb qui ens hem posat d’acord molt ràpidament. Alguns dels temes que hem fet són de jazz més modern, que també significa un pas endavant per nosaltres. Però també vaig tenir molt en compte que per la presentació internacional, davant de gent que no ens coneix, és important fer un jazz més clàssic també, que és el que tenim més per la mà. Allò que hem tocat més durant els set anys que portem junts i que per nosaltres és com relax, com ser a casa. Per mi és molt important no deixar enrere aquesta part del nostre passat, per això al disc hi ha també cançons de jazz més clàssic, més swing.

    Voleu, a poc a poc, deixar enrere aquesta part?
    Em sento molt bé cantant swing i m’agrada molt. És veritat que quan treballes una cosa nova és important centrar-t’hi a fons i anar assajant i treballant als concerts. Però, sobretot en una presentació, és molt important fer allò que realment més has treballat. No és qüestió que sigui tot nou per tu.

    Què creus que has cuidat més pel que fa a musicalitat del disc?
    Una cosa que ha sigut important és la part instrumental. Hi ha molta trompeta i molts solos de tots els membres del grup. També hi ha molts convidats que toquen: vibràfon, marimba, acordió, percussions… Tot això, a nosaltres, com a músics de jazz, ens agrada molt i en una discogràfica que és jazzística, és una gran oportunitat per fer el que realment ens agrada.

    Què creus que aporten al disc els estàndards que has triat?
    Hi ha els temes swing que lliguen amb la nostra trajectòria i després d’altres que són molt tradicionals i sentits, com I Remember You, que és material atemporal, una mica. El que tenen aquestes cançons d’especial és que els hi he donat una mica la nostra visió amb un petit arranjament. També hi ha cançons d’un estil peculiar com el Señor Blues, d’Orace Silver, amb ritmes més ‘afros’, que és una cançó molt potent. Hem intentat triar cançons que no fossin massa populars. Són temes que els músics els han hagut d’aprendre. Cançons que t’agraden molt i que les versiones tu i que potser a partir d’això la gent les coneix i aporten una mica de novetat a l’oïda.

    Sí que agafes, però, el ‘Chega’ de Saudade que és un vell conegut…
    Sí, la part brasilera sempre ens ha agradat molt. El ‘Chega’ és un cas molt particular perquè el portem tocant des del primer dia i ens encanta. Per mi era important fer peces que ja tingués interioritzades, que ja estiguessin sonant dins el meu cap i pogués desenvolupar-les.

    És un disc amb pocs riscos, doncs?
    No, penso que ha estat un dic que ens hem pres d’una manera molt relaxada, perquè hem tingut molt temps per preparar-lo. Però crec que és meitat i meitat, coses que no havíem fet fins aleshores i coses que ja sabíem que funcionen. Això és important, que tingui un balanç d’allò que et defineix i allò que estàs investigant i aportes de nou. Potser, tot i el plantejament aquest que ha de ser una presentació, ha sortit un disc que té més novetat que els altres, i més part jazzística o més part instrumental.

    Quin paper social pot jugar el jazz en l’actualitat?
    Tenim a favor ara que s’està posant de moda tot allò del passat i també el ball del swing i la seva estètica. Això ha sigut una mica més d’ajuda perquè se senti el jazz a la ràdio, a la tele o en algunes botigues. Està ben considerat avui en dia, crec. Però tampoc és de fàcil accés per la gent més jove, poder sí a partir dels trenta o els quaranta, quan l’estètica més hipster acosta una miqueta, tot i que no ho se ben bé. Estem lluny, però, de què el jovent creixi educant l’oïda en el jazz. Tot i que és interessant que avui en dia a Barcelona hi hagi tres conservatoris on es pot cursar el superior de jazz, llàstima que després a l’hora de viure de músic, no hi hagi prou espai.

    Per què un adolescent s’hauria d’acostar al jazz?
    Perquè musicalment és molt ric, fonamental per la cultura i fins i tot pel creixement emocional i intel·lectual. Com la música clàssica, són músiques molt riques, amb molta profunditat, que tenen molts nivells i t’estimulen en molts aspectes. La música més comercial està estudiada perquè sigui una cosa concreta i t’arriba fins a un cert punt, com una conversa superficial. Sense menysprear cap tipus de música, de qualsevol estil hi ha música ben treballada i d’altra que no té gaire profunditat. Jo crec que el jazz clàssic i antic és una música que era popular, cançó que es ballava i això fa que connecti molt amb la persona, perquè en ser música pop en el seu moment. La gent i els nens sobretot, quan escolten swing poden connectar fàcilment.

    Per què creus que no arriba prou?
    Perquè a la indústria musical importen molt els recursos econòmics que tens i d’això s’enduen la palma el pop i la música moderna. És poc variada la música que arriba al jovent. En general són coses que poder tenen molt pressupost, però valen per un dia, que són per vendre i prou.

    Recomana’ns un disc de jazz que pugui escoltar un jove de catorze anys per començar a entrar al món del jazz?
    El jazz és molt extens, crec que has de fer un tastet de tot, perquè potser escoltes dixieland i et sona molt antic. Per exemple, hi ha un trompetista que es diu Roy Hargrove, que ha fet coses de latin i de jazz hardbop, i que té un grup que es diu RH factor, que és més música moderna, més funky i hip hop. A partir d’aquí pots connectar amb la seva música més jazzística. Hi ha milers de vessants del jazz i, partint d’això, cada persona ha d’investigar. Perquè, si recomanes alguna cosa, pot agradar a uns i a d’altres no.

     

     

     


    Isabel Clara Simó: “La literatura no serveix per res”

    08/04/2017
    Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és la darrera guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ens rep al seu pis de Barcelona i, tot just entrar, hi trobem una estanteria que recull bona part de la seva trajectòria literària, ‘La Salvatge’, ‘És quan miro que hi veig clar’ o el seu darrer llibre ‘Jonàs’ (Edicions 62, 2016). Creu de Sant Jordi el 1999, aquesta escriptora i periodista ha dirigit la revista ‘Canigó’ i ara escriu articles a ‘El Punt Avui’. Parlem de la seva trajectòria, de literatura, del País Valencià, del procés independentista i, fins i tot, trobem una escletxa perquè es reconegui assídua als capítol repetits de la sèrie ‘The Big Bang Theory’.

    Premi d’honor de les lletres catalanes. Què se sent al estar a la mateixa llista que Rodoreda, Espriu o Carné?
    Prefereixo no pensar-ho que estic en aquesta mateixa llista. És un premi important. Crec que han influït diverses coses. Ha influït que sóc vella, sinó no tens prou trajectòria perquè et donin aquestes coses. Ha influït que sóc dona, perquè tenen un dèficit de dones important, i ha influït que sóc valenciana, perquè ara toca perifèria. També alguna cosa que dec haver fet ben feta en literatura.

    Quina és la intenció de la seva obra literària?
    Cada llibre té una intenció diferent. Jo crec que la literatura no serveix per res, és una obra d’art. No és una guia de viatges, ni una guia ètica, ni una guia per presumir davant dels amics, no és ornamental. En el meu cas, pot ser bo o dolent, intento que no tingui una intenció utilitària. Sempre dic que qui vulgui utilitat vagi a la ferreteria. Ara bé, una novel·la ha de fer sentir i ha de fer pensar. Si només fa sentir és un culebrot, si només fa pensar és un totxo filosòfic. Però, si aconsegueixes les dues coses, encara que sigui en un lector determinat, aquesta novel·la és bona.

    Com han evolucionat els seus llibres?
    El que sé és que cada llibre intento que sigui diferent dels altres i que cada pàgina sigui una miqueta millor que l’anterior, perquè tota la vida ets un aprenent d’escriptor.

    Ha cercat expressament intentar tocar els diferents pals de la literatura?
    És una cosa racional i buscada. És més, el fet de ser dona et fa adonar que bona part de la crítica pensa que hi ha una secció femenina i que escrivim només des dels ulls de dona. En canvi, la mare fundadora de la secta de les dones escriptores, Virginia Woolf, deia: “Sigueu dones masculines i homes femenins a l’hora d’escriure”. Però les dones encara som mirades amb la suspicàcia de que parlarem de temes interiors, casolans, de l’amor, de vestidets. Això tindria un contrast brutal si es molestessin a llegir-nos.

    Es reconeix com a materialista, és important això a l’hora d’escriure?
    Jo, ideològicament, són una persona materialista, racional. És la meva formació i la meva manera de veure el món. No sóc religiosa, ni de fantasies esotèriques, ni creacionista. He intentat ser racional tota la vida, tothom tenim un punt d’irracionalitat, però crec molt en la raó i per tant sóc materialista. Les coses han de ser demostrables, no pot ser que creguis en l’atzar, en passar les mans o determinades pràctiques que no entren dins el meu concepte de la vida.

    I es reflecteix en la seva obra?
    Jo crec que sí. Tinc lectors que em diuen que jo dic que mai utilitzo la novel·la com un pamflet per convèncer a ningú. Això és cert, però si rasques, la feminista hi és. Si rasques la revolucionària, la d’esquerres hi és. Jo crec que si rasques al fons del llibre, els autors som com un llimac que deixa una baba transparent, però que hi és. Però això està fora del meu control.

    L’amor és un tema important en les teves novel·les?
    Jo diria que no és un tema central en cap novel·la. Si que surten escenes d’amor, però a mi m’interessa més el desamor. M’interessa més la impossibilitat de comunicar-nos, més que no l’enamorament entusiàstic. Això és poc literari. Igual que les novel·les felices no són literàries. Les novel·les han de ser desgraciades. Jo m’acuso de ser una mica bestiota. L’amor, directament, és massa feliç, poc novel·lesc.

    Hi ha connexions entre el seu pensament polític i la seva novel·la?
    Jo crec que no. Hi ha gent que ho fa i en té dret, però jo prefereixo reflexionar sobre l’aventura humana.

    Creu que el fet de ser dona ha ajudat a que se t’hagi criticat per “escriure per tietes”?
    Això m’ho va dir un amic, que deia que la imatge que jo donava al mandarinat de la cultura barcelonina era de que escrivia per tietes, però que això ho deien perquè no m’havien llegit. He rebut crítiques molt ferotges perquè m’hagin donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Deien que si no hi havia un autor millor. Sempre home, és clar. Això és un atavisme que ens costarà molt de trencar a les dones. Més encara perquè hi ha dones que continuen escrivint com a donetes i això ens fa molt mal. Igual que hi ha homes que escriuen només d’aventures i no té cap significat ni voluntat, només per passar l’estona. La comercialització ha fet molt mal a la literatura.

    Creu que no es fa una lectura prou fonda de les obres fetes per dones catalanes?
    N’estic convençuda, en carn pròpia.

    Perquè és tant important Joan Fuster?
    Fuster ha estat l’intel·lectual pal de paller de tota la renovació cultural valenciana. Tots l’adoràvem, era el nostre far, un home d’una intel·ligència brillant. Si arriba a ser francès, estaria llegit a totes les escoles del món.

     

    Text: Xavier Puig I Sedano / Clack
    Vídeo: Adrià González Liz / Pol Alfageme Andrés / Clack


    Educació: Una prioritat nacional

    10/03/2017

    Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle XXI. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en la que treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per citar alguns exemples, i això només s’aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa  de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.

    Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació a quina més retrògrada.

    Ara que ens preparem per canviar les regles del joc, la preocupació pel nostre sistema educatiu hauria de ser una de les nostres prioritats.
    En altres moments menys propicis Catalunya ha posat l’educació al centre de les seves preocupacions nacionals. En les Bases de Manresa (1892) s’insisteix en la necessitat i urgència d’adequar l’ensenyament públic a les necessitats de Catalunya i a partir d’aquí varen sorgir moltes iniciatives -com la de donar una nova orientació al Magisteri per a convertir-lo en una força de renovació pedagògica i nacional o la de reinventar la formació ocupacional que tanta falta ens faria ara- i es van crear institucions amb l’estratègia clara de preparar els ciutadans per a un nou país.

    Avui tenim el sistema educatiu que necessitem? Sincerament, penso que no. Aquest no és un problema només nostre, és un problema global amb algunes excepcions. Quines? Els països que van saber veure fa vint anys que la societat industrial arribava a la seva fi i que  iniciàvem una transició cap a un nou tipus de societat, diguem-ne societat de la informació, societat del coneixement o societat xarxa, on tot i tothom està connectat, on els continguts són oberts i on el que cal és repensar estructures, plans d’estudi, nivells, exàmens i metodologies, i molt especialment, formar bons mentors i bons tutors capaços d’avaluar i relacionar necessitats i coneixement i sobretot, fomentar el pensament creatiu i el talent.

    Catalunya té una enorme necessitat de talent i el desenvolupament del talent comença amb una educació que obri portes i finestres, no que les tanqui o en el millor dels casos, tan sols les entre-obri. D’altra banda, fa anys que té totes les condicions per esdevenir un espai de coneixement i un node de talent de referència al sud d’Europa que no acaba de quallar perquè malgrat el marge de maniobra que li permet l’autonomia, no és sobirana. I si volem ser un país de primera divisió, perquè tenim totes les condicions per ser-ho, necessitem poder prendre les decisions que ens afavoreixen, no que altres amb altres interessos les prenguin per nosaltres.

    Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d’un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l’educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.

     

    Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya


    Mobilitat criminal

    28/02/2017

    El desordre de la concentració d’autopistes de peatge en algunes zones de l’Estat i la gratuïtat de les autovies de la resta suposa, un greuge econòmic. El greuge, però, no acaba aquí perquè s’amplia amb el desordre de massa vehicles per les vies laterals alternatives als peatges, ja que més flux de trànsit implica més accidents.

    Les queixes en aquest sentit dels usuaris de la N-2 a Girona o de la N-340 a Tarragona són prou conegudes. Si hi hagués un sistema de tarifació homogènia, com l’Eurovinyeta, cosa que les Directives europees plantegen i que Espanya no ha acceptat, el resultat seria un trànsit ordenat i menys accidents.

    La síntesi és: “pagueu i, en cas contrari, circuleu per una via molt més perillosa”. Les xifres d’accidentalitat a les carreteres paral·leles a les autopistes són eloqüents en aquest sentit: es produeix com a llocs més destacats a l’entorn de l’AP7 a Catalunya i el País Valencià, i en menor grau a la façana atlàntica de Galícia i a Andalusia, entre Sevilla i Cadis. En un context de reducció generalitzada dels accidents,  gràcies a l’aplicació del carnet per punts i a una major conscienciació ciutadana, resulta que aquesta accidentalitat només augmenta a Catalunya. Les dades del  Ministerio de Fomento corresponents al període 2002-2014 reflecteixen que, mentre que aquestes carreteres al conjunt d’Espanya redueixen el seus accidents en un 50%, a Catalunya augmenten la meitat a Girona o es més que dupliquen (+127%) a Barcelona.

    El nombre absolut d’accidents en aquest tipus de vies estan encapçalats per Catalunya amb 787 accidents de mitjana anual i la segueix el País Valencià amb 537. Més endarrere hi figuren A Corunya i Pontevedra amb 400 i finalment Cadis i Granada, amb 236. Això vol dir que l’augment de morts respecte a la mitjana estatal es concreta en onze de més a les dues províncies gallegues, 14 a les tres valencianes i fins a dinou a les tres catalanes. A Catalunya es produeixen el 18% dels accidents de les carreteres de l’Estat, tot i tenir-hi només un 6% de la xarxa viària, en una proporció 2,8 vegades superior, que quasi la triplica. La província de Barcelona acumula el 3% dels accidents tot i tenir només el 0,3% de la xarxa (en una proporció de sinistralitat de 10,2 vegades més), mentre que Girona i Tarragona quasi dupliquen els valors del conjunt de setze províncies espanyoles més destacades.

    En la mesura que a Catalunya hi ha més intensitat de la circulació, també hi ha un major nombre d’accidents en valors absoluts. Per això l’existència d’una xarxa més potent com és l’autopista de peatge no resol la funcionalitat de la demanda i es posa de relleu la falta de gestió de la mobilitat i el seu preu. Esdevé un cas paradigmàtic i greu dins l’Estat.

    L’explicació que a Catalunya hi ha més accidents perquè hi ha més densitat de trànsit no se sosté. Admetent que la major circulació podria emparar una accidentalitat de l’ordre del doble a Catalunya respecte a la mitjana espanyola, els accidents en autopistes serien el 212% de la mitjana espanyola, però arribarien al 259% en les autovies i s’elevarien fins el 276% en les carreteres estatals. No obstant això, els morts en accidents no mostrarien la mateixa proporció: En autopistes i autovies només augmentarien al 139 i al 122% respectivament, però en les carreteres de l’Estat augmentarien fins el 205%, xifres que donen la raó a organitzacions veïnals i ciutadanes que des de fa temps denuncien la sinistralitat de trams de la N-340 a les Terres de l’Ebre o de la N-2 a l’Empordà.

    Al cansament dels catalans per un país de peatges encara cal afegir-hi, doncs, l’alt cost que suposa tenir més accidents i més morts. Ho podríem definir com: “o peatge o mort…”. I així, al greuge fiscal (“Espanya ens roba...”) n’hi podríem afegir un altre: “Espanya ens mata…”. I és que la realitat punyent de les xifres mostra un problema d’absència d’Estat o, si més no, d’enorme distància d’Estat. Sovint, les forces polítiques centralistes han afirmat que l’Estat havia estat foragitat de Catalunya per un poder autonòmic creixent, però es podrien preguntar si, en el cas de la mobilitat i les inversions viàries, la responsabilitat no és sinó la d’un Estat que directament ha abandonat allò que encara és responsabilitat seva.

    Aquest Estat absent ha agreujat la seva absència tot prorrogant concessions d’autopistes que, a falta de mecanismes de regulació, com l’eurovinyeta, són una mofa a la tan repetida “igualdad de los españoles”.

     

     

    Per Manel Larrosa, arquitecte

    ANC / AMIC – Redacció


    Diàleg a tot tren

    22/02/2017

    Resulta que l’“Operació Catalunya” del govern espanyol ara es proposa millorar la seva imatge fent alguna inversió en Rodalies. Hem de fer notar, però, que les Rodalies de Madrid s’han construït durant la democràcia, amb més de 65 quilòmetres de noves vies i un munt d’estacions, fent una metròpoli de cinc milions d’habitants. A Barcelona, en canvi, només es van construir, fa trenta anys, els 17 quilòmetres de la línia Mollet-Papiol, concebuda per a mercaderies.

    Amb tot, la gran concentració d’inversió a Madrid no ha aconseguit distanciar-se en resultats de Barcelona. Entre ambdues ciutats hi ha una permanent relació del doble d’usuaris a Madrid respecte a Barcelona, però a còpia de grans inversions allà, i sense aquí. Els trens de Rodalies, a Barcelona, han perdut pes respecte a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) i fins i tot respecte al bus interurbà, perquè ha abandonat la seva responsabilitat regional.
    Per si no fos prou, però, a Madrid la inversió s’ha vist acompanyada de l’Alta Velocitat. El nombre de viatges ha augmentat en llarga distància, consolidant la marginació de la mitjana distancia (MD). Sabem que les línies de MD a Tortosa, Riba-roja, Puigcerdà, Lleida,… estan absolutament desateses. Doncs resulta que, en termes de MD, Barcelona és la capital del regne amb el 39% del total de viatgers (i fa una dècada havia superat aquesta proporció). La MD explica la galàxia de ciutats catalanes, i el seu abandonament és un atac al país.

    Madrid ha gaudit durant la democràcia d’inversions ferroviàries enormement més altes que Barcelona. Durant molts anys de 4 a 8 vegades més (amb un màxim de 13 cops el 1990). Una concentració que havia arribat a engolir la meitat de la inversió de tot l’Estat i que només ha disminuït a mesura que l’AVE s’ha allargat fora de Madrid, conservant sempre el node central. Una concentració d’inversió bestial, suficient perquè Madrid atrapés Barcelona en la suma de viatges en mitjana i llarga distància, que només ara està assolint, quan al llarg de la història la primera metròpoli ferroviària ha estat sempre Barcelona. Només en una dècada (del 2004 al 2013) Madrid ha passat dels dos terços de viatges respecte a Barcelona a l’empat.

    En aquesta situació el govern espanyol pretén fer-nos un simulacre d’accions que ens facin oblidar un maltractament històric de fons. Les inversions ferroviàries són un servei a la gent i un combat de capitalitat en el qual s’ha volgut sotmetre Catalunya. La duresa de les xifres no permet albirar l’equitat en el tracte, perquè és massa gran la diferència a reequilibrar.

     

    Manel Larrosa, arquitecte 

    ANC / AMIC 


    Abans pobra que catalana

    09/02/2017

    El 8 de març de 2016 el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, fent costat així una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la Unió Europea (UE), va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot negatiu de PP, PSOE i Cs i els esforços de la diplomàcia espanyola per evitar l’aprovació d’aquest nou reglament.

    Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries: aquestes són fixades pel govern central iguals per a tots, impedint la competència entre ports dins del propi país. A Espanya, els ports amb beneficis també estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país: aquests subsidis creuats entre els ports d’un país són totalment contraris a la normativa d’ajuts d’Estat europea.
    Avui, els ports mediterranis només són ports locals per manca de connexió ferroviària amb els mercats europeus i els ports del nord són portes de comerç per a tot el continent europeu. Gràcies a la gestió portuària individual ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de les seves economies locals.

    Aquest reglament de ports europeu és molt important per a que el corredor mediterrani pugui desplegar tot el seu potencial de creixement: si els ports catalans no poden fixar tarifes autònomament, com podran guanyar tràfics asiàtics o sud-americans a Rotterdam o Hamburg? I si no poden disposar i reinvertir tots els seus beneficis al seu propi port, hauran de seguir dependent de la discrecionalitat dels governs espanyols de torn per a les inversions de futur que necessiten?

    El corredor mediterrani no servirà de res si els nostres ports no poden captar tràfics als ports del nord d’Europa i això només es podrà aconseguir tenint llibertat per fixar les tarifes portuàries des dels propis ports.

    En aquest sentit, el centralisme espanyol és totalment racional: no cal construir el corredor mediterrani perquè els ports catalans mai no tindran aquesta llibertat de fixar les tarifes portuàries. Per això, el govern espanyol no inverteix res en aquest corredor, tot i que al 2013 la UE el va imposar a Espanya com a tren d’interès europeu.

    Aquest reglament de ports serà la prova del cotó del (fallit? Inexistent?) federalisme espanyol: si una demanda majoritària catalana, aquesta vegada amb un suport massiu de les institucions europees, és avortada “porque va en contra de la Constitución” (Luis de Grandes, eurodiputat del PP, ho va dir en el debat al PE el dia abans de la votació), serà la prova més evident que, sense la independència, Catalunya no tindrà un futur de primera divisió en el segle XXI: a Madrid prefereixen una Espanya pobra a una Espanya pròspera si la seva prosperitat ha d’entrar pels ports catalans.

     

    Ramon Tremosa i Balcells, diputat al Parlament Europeu

    Per Ramon Tremosa / ANC / AMIC – Redacció

    Ildefonso Falcones: “Intento reflexionar poc, les meves novel·les són d’entreteniment”

    10/02/2017

    No tots els escriptors poden dir que la seva primera novel·la és un bestseller amb més de sis milions de lectors. Un d’aquests pocs és Ildefonso Falcones (Barcelona, 1958) que no té problemes per reivindicar l’èxit de L’Església del Mar (Grijalbo, 2011), la seva opera prima, i el seu desig de repetir-lo. La va escriure amb 53 anys i ara, amb dues novel·les i lustres més a l’esquena, reprèn el fil de la Barcelona Medieval per escriure Els Hereus de la Terra (Grijalbo, 2016). Del món mariner de L’Església del Mar als camps, les vinyes i el vi. Breu sense gaires pretensions intel·lectuals, respon les preguntes vestit amb la mateixa camisa rosa, descordada fins al tercer botó, que llueix a la contraportada del llibre.

    Què és el que li permet explicar la Barcelona Medieval que l’ha escollit dues vegades escenari de les seves històries?
    El que m’ho permet és justament Barcelona. Una ciutat rica, tremendament dinàmica, una ciutat que és una de les més importants en aquella època al Mediterrani, que té una població canviant, una situació canviant. Barcelona és el que permet fer dos, tres, quatre llibres i fins i tot deu sobre aquesta època. L’Edat Medieval és una època meravellosa per Barcelona.

    I doncs?
    Per la riquesa, la cultura, el comerç. Per la tensió entre la ciutat i els feudataris, la ciutat i el rei, la ciutat i els nobles. Tot això proporciona a qualsevol autor una sèrie de trames que són meravelloses. En una ciutat no tan rica com Barcelona probablement no hi podríem trobar tota aquesta varietat de situacions que, a part de la trama, fan rica la novel·la.

    Què trobarà de nou i què de conegut a Els Hereus de la Terra qui hagi llegit L’Església del Mar?
    De conegut poc, Santa Maria. Estem parlant d’una continuació de Barcelona. Els personatges principals són nous, els secundaris si que realment tenen orígens a L’Església del Mar. Trobaran Barcelona, una altra Barcelona, el barri del Raval, ja no el de la Ribera. És un barri que s’està emmurallant i que es pretenia que fos part de la ciutat, tot i que s’atura la pesta. Per tant, el Raval va seguir sent un barri. Tot amb un fil conductor que és el món del vi.

    Què té d’especial el món del vi?
    El vi en aquell moment era un producte de primera necessitat. Als malalts se’ls tractava amb vi, no se’ls donava aigua. Els nens bevien vi, els soldats, els marins, tothom en bevia. Tot el que anava de muralles fins aquí on estem asseguts, per sobre la Diagonal, eren vinyes. Estem al final de la reconquesta, portem 800 anys de dominació musulmana a Espanya. Els musulmans no beuen alcohol, per això tota aquella tècnica que existia s’havia anat perdent. Totes les històries, tota la documentació que tenim del vi de llavors, ens parlen d’un vi agre, d’un vi que no aguantava tres mesos, que s’avinagrava, que s’havia d’especiar per treure-li aquesta olor a vinagre. Ens trobem amb un protagonista que es proposa recuperar aquesta elaboració del bon vi que ja es feia en època romana.

    Què va suposar per la Barcelona real el procés de successió de Martí l’Humà?
    La seva mort sense descendència legítima va suposar un gir importantíssim en la història de Catalunya. El compromís de Casp, que realment no va ser un compromís, sinó gairebé una acció de guerra per part de Ferran d’Antequera, va suposar la fi de la casa comtal i l’entrada d’uns reis que ignoraven la cultura catalana i que tenien unes altres pretensions que els reis de la casa comtal.

    Quines reflexions hi ha al llibre al voltant dels valors que esmenta a la contraportada com la lleialtat i la venjança?
    Reflexionar, intento reflexionar molt poc. Les meves novel·les són d’entreteniment, vull que la gent s’entretingui. A les reflexions si a partir de la lectura algun lector hi arriba, em sembla molt bé. Però jo l’únic que busco és que el lector s’ho passi bé. No estic capacitat per donar lliçons a ningú, prou en tinc amb intentar entretenir.

    Està previst que s’estreni la sèrie sobre L’Església del Mar. Què n’espera d’ella?
    N’espero un gran èxit. Em consta que hi ha hagut una gran producció, un gran elenc d’actors, recursos suficients per fer una sèrie magnífica i sobretot il·lusió de fer alguna cosa.

    No hi ha participat?
    No. M’ho han proposat, he llegit el guió, he vist que s’adapta a la sèrie, però no és la meva funció ser guionista. Prou dificultats tinc ja per escriure. El món audiovisual és completament diferent, els recursos són diferents, les eines són diferents, les trames… per fer això ja hi ha bons directors i productors.

    El preocupa que no s’assembli al llibre?
    Per mi seria un gran error de la productora. Aquest llibre l’han llegit sis milions de persones, si no s’assembla al llibre, serà un fracàs per a ells.

    Ha criticat molt a la pròpia crítica i al “mundillo literari“. Quina relació hi manté?
    Una relació normal. No critico al món literari, critico a segons quins personatges del món, a segons quins mecanismes dins d’aquesta endogàmia tan tremenda com és el món literari. Després hi ha grans personatges dins el món que són francament agradables. Però sí que hi ha una endogàmia que a vegades és preocupant. I respecte a la crítica, quan un es troba amb un crític que alhora és competència seva, és difícil creure que la crítica sigui tan objectiva com hauria de ser. No es pot ser jutge i part a la vegada. Els crítics realment professionals em semblen fantàstics. Segons quines crítiques de persones que comparteixen estanteria amb tu a les llibreries…

     

     

    Textos: Xavier Puig / Clack
    Fotos: Pol Alfageme / Clack

    Podeu veure el vídeo de l’entrevista aquí

     


    L’Espanya de ferro

    01/02/2017

    Els problemes d’infraestructures que arrosseguem avui tenen un precedent altament alliçonador: la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. Com és sabut, la primera línia de trens peninsular va comunicar Barcelona i Mataró el 1848. Era d’iniciativa privada, i va resultar un negoci rodó. El 1855, però, unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària peninsular: si anteriorment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500 quilòmetres de via, deu anys després, el 1855, n’havia assolit prop de 5.000.

    Aquest enorme esforç es va finançar amb diner públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar arreu les desigualtats socials. Però la planificació de la xarxa de ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de vertebrar els territoris hispànics, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid. El ferrocarril havia de ser, en primer lloc, un instrument de creació de la nació espanyola. Subsidiàriament, havia de construir també el mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia les àrees litorals s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, i absolutament d’esquenes al centre peninsular.

    Els condicionants polítics i ideològics van marcar la legislació aprovada per les Corts espanyoles i la seva aplicació. La llei va finançar la construcció de via fèrria, a tant el quilòmetre, la qual cosa va estimular la creació de noves vies d’escàs o nul interès comercial –i especialment allí on les característiques del relleu ho feien més fàcil. Ben aviat, la xarxa radial construïda per tota la Meseta va resultar un absolut fiasco. Un gran nombre de línies travessaven àmplies extensions absolutament buides i comunicaven ciutats poc poblades, en llargues jornades que només acabaven a Madrid, la capital de l’Estat que gestava la nació espanyola.

    Per això el negoci que havia estat la construcció, subvencionada pel govern, va esdevenir fracàs a mesura que les línies es van posar en funcionament. Només el ferrocarril del Mediterrani, construït amb grans dificultats, i la nul·la implicació de l’estat, entre Alacant i Girona, va esdevenir un espai d’intercanvi humà i de mercaderies econòmicament i socialment positiu. Cal remarcar, a més, que la legislació espanyola va optar per un ample de via diferent del francès, cosa que a la pràctica impossibilitava la connexió dels nostres trens amb Europa.

    Però l’enorme despropòsit que va suposar aquella empresa va tenir també repercussions polítiques per als seus mateixos instigadors. El fracàs de les companyies ferroviàries en iniciar-ne la seva comercialització va provocar la crisi financera de 1866 i, amb ella, la fallida del sistema bancari i de la borsa i el tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit. La construcció de noves vies també es va aturar sobtadament durant un llarg període. De cop i volta s’acabava la “febre d’or”.

    I tot seguit es va produir la liquidació del règim polític dels Borbons. La Revolució Gloriosa de 1868 va obligar a fugir la reina Isabel II i va donar pas a les primeres eleccions constituents democràtiques. Cinc anys després, el 1873, es proclamava la Primera República.

    Tot això, més o menys, els deu sonar. Precedent històric o previsió de futur?

     

    Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

    Per Agustí Alcoberro / ANC / AMIC – AMIC – Redacció