El passat dissabte a la nit vaig tenir el plaer de veure en directe un dels millors concerts d’aquest any a l’Espai Port, el d’Andrea Motis i el grup de Joan Chamorro, per una banda, i la Locomotora Negra per l’altra. Un concert de jazz i swing transgeneracional, amb el present, el futur i la història viva en aquesta escena catalana. Les grades registraven gairebé un ple, amb varietat de rostres coneguts -no pas ganxons, que també-.

Els primers d’actuar foren Joan Chamorro i el seu grup, amb l’emergent estrella de només 17 anys Andrea Motis a la veu cantant, així com una formació inicial de quatre músics,  que va començar el concert amb You were meant for me poc abans de la irrupció a l’escenari  de dos amics de l’Andrea, la Eva Fernández –gran vocalista i gran saxofonista, també- i l’Iscle, per interpretar el Dream a little dream to me. La música no s’aturava ni entre cançó i cançó. El rebentat Ai si eu te pego o les cançons d’Abba sonaven de fons gràcies als decibels de les carrosses del carnaval d’estiu que es celebrava al mateix moment. Això de solapar activitats és tot un clàssic de Sant Feliu que sembla que mai ningú intenta evitar.
Continuant amb l’actuació de jazz, durant la primera part  van sonar, entre d’altres,  I’m confessin’ that I Love you, Struttin’ with some barbecue - aquesta última amb banjo i trio de saxos-,  Louisiana Fairytale, la original de Nina Simone My baby just cares for me i This foolish things, que les petites fleurs de Joan Chamorro -com ell mateix les anomena- van interpretar juntes, amb Eva Fernández cantant. Chamorro  no només és un mestre de cerimònies, com va demostrar durant el concert, també va quedar clar que ho és al contrabaix, entre d’altres instruments. Moon River va sonar poc després i, abans de la mitja part, el director de La Locomotora Negra, Ricard Gil, va interpretar amb la trompeta i la veu Please don’t talk about me,  compartint micro amb la Motis. En aquesta peça, l’acompanyament amb el baix de Joan Chamorro no està a l’abast de qualsevol que no sigui un virtuós com ell.
Després de la mitja part, va seguir el ritme amb la Locomotora Negra,  formació veterana que va practicar clàssics de Duke Ellington i Louis Armstrong i mestres del jazz i el swing, com han fet en els més de 40 anys de trajectòria. El nom del grup, segons el seu director Ricard Gil, prové de la passió que sentia el seu pare –antic director- pels trens. Gil va rememorar el darrer concert en el Festival –fa 25 anys- i el fet que al seu pare li féu sentir una enorme pena saber que a Sant Feliu el 1969 es suprimia el carrilet fins a Girona.
Els músics de la Locomotora, impecablement vestits amb camisa blanca i vestit negre, van interpretar Hi Duke!, Creole, Perdido, Do it i Three Bones Shuffle, abans que el trio de músics sense pèl “The Calvets” –anomenats així com a broma del director- cantés Frankie and Johnny. El públic s’ho passava bé i repicava de mans al ritme que marcava la Locomotora i el l’animat Ricard Gil –jo de gran vull tenir el seu humor i el seu estat de forma-. També ens van interpretar Baby wants to bliss –traduïda al català amb gran humor-, Find home –amb exhibició de trombó-, abans de deixar pas a la interpretació conjunta amb el grup de Motis i Chomorro dels temes Blee bleep i Basin’streep blues (amb Ricard Gil a la veu). Les dues bandes, sense assajar prèviament, ens van deixar el Sunny side of the street i una darrera peça amb cors i públic a l’unison. Els bisos van ser la magnífica i obligada What a wonderful world amb Gil convertit en Louis Armstrong i per acabar, i amb Chamorro dirigint tothom, un Doesn’t mean a thing (If ain’t got that swing) que em va posar la pell de gallina i em va fer tenir el “Doo Wap doo wap, doo wap doo wap” tota la nit al cap.
Crec que, després d’aquest concert, tindré una visió del jazz i el swing clàssic molt millor de la que tenia, gràcies a la simpatia i gran interpretació d´aquestes bandes, juntes i per separat. I no penso treure l´ull de la trajectòria de l´Andrea Motis, la potencial crack del jazz català.