• Categories
  • Ildefonso Falcones: “Intento reflexionar poc, les meves novel·les són d’entreteniment”

    10/02/2017

    No tots els escriptors poden dir que la seva primera novel·la és un bestseller amb més de sis milions de lectors. Un d’aquests pocs és Ildefonso Falcones (Barcelona, 1958) que no té problemes per reivindicar l’èxit de L’Església del Mar (Grijalbo, 2011), la seva opera prima, i el seu desig de repetir-lo. La va escriure amb 53 anys i ara, amb dues novel·les i lustres més a l’esquena, reprèn el fil de la Barcelona Medieval per escriure Els Hereus de la Terra (Grijalbo, 2016). Del món mariner de L’Església del Mar als camps, les vinyes i el vi. Breu sense gaires pretensions intel·lectuals, respon les preguntes vestit amb la mateixa camisa rosa, descordada fins al tercer botó, que llueix a la contraportada del llibre.

    Què és el que li permet explicar la Barcelona Medieval que l’ha escollit dues vegades escenari de les seves històries?
    El que m’ho permet és justament Barcelona. Una ciutat rica, tremendament dinàmica, una ciutat que és una de les més importants en aquella època al Mediterrani, que té una població canviant, una situació canviant. Barcelona és el que permet fer dos, tres, quatre llibres i fins i tot deu sobre aquesta època. L’Edat Medieval és una època meravellosa per Barcelona.

    I doncs?
    Per la riquesa, la cultura, el comerç. Per la tensió entre la ciutat i els feudataris, la ciutat i el rei, la ciutat i els nobles. Tot això proporciona a qualsevol autor una sèrie de trames que són meravelloses. En una ciutat no tan rica com Barcelona probablement no hi podríem trobar tota aquesta varietat de situacions que, a part de la trama, fan rica la novel·la.

    Què trobarà de nou i què de conegut a Els Hereus de la Terra qui hagi llegit L’Església del Mar?
    De conegut poc, Santa Maria. Estem parlant d’una continuació de Barcelona. Els personatges principals són nous, els secundaris si que realment tenen orígens a L’Església del Mar. Trobaran Barcelona, una altra Barcelona, el barri del Raval, ja no el de la Ribera. És un barri que s’està emmurallant i que es pretenia que fos part de la ciutat, tot i que s’atura la pesta. Per tant, el Raval va seguir sent un barri. Tot amb un fil conductor que és el món del vi.

    Què té d’especial el món del vi?
    El vi en aquell moment era un producte de primera necessitat. Als malalts se’ls tractava amb vi, no se’ls donava aigua. Els nens bevien vi, els soldats, els marins, tothom en bevia. Tot el que anava de muralles fins aquí on estem asseguts, per sobre la Diagonal, eren vinyes. Estem al final de la reconquesta, portem 800 anys de dominació musulmana a Espanya. Els musulmans no beuen alcohol, per això tota aquella tècnica que existia s’havia anat perdent. Totes les històries, tota la documentació que tenim del vi de llavors, ens parlen d’un vi agre, d’un vi que no aguantava tres mesos, que s’avinagrava, que s’havia d’especiar per treure-li aquesta olor a vinagre. Ens trobem amb un protagonista que es proposa recuperar aquesta elaboració del bon vi que ja es feia en època romana.

    Què va suposar per la Barcelona real el procés de successió de Martí l’Humà?
    La seva mort sense descendència legítima va suposar un gir importantíssim en la història de Catalunya. El compromís de Casp, que realment no va ser un compromís, sinó gairebé una acció de guerra per part de Ferran d’Antequera, va suposar la fi de la casa comtal i l’entrada d’uns reis que ignoraven la cultura catalana i que tenien unes altres pretensions que els reis de la casa comtal.

    Quines reflexions hi ha al llibre al voltant dels valors que esmenta a la contraportada com la lleialtat i la venjança?
    Reflexionar, intento reflexionar molt poc. Les meves novel·les són d’entreteniment, vull que la gent s’entretingui. A les reflexions si a partir de la lectura algun lector hi arriba, em sembla molt bé. Però jo l’únic que busco és que el lector s’ho passi bé. No estic capacitat per donar lliçons a ningú, prou en tinc amb intentar entretenir.

    Està previst que s’estreni la sèrie sobre L’Església del Mar. Què n’espera d’ella?
    N’espero un gran èxit. Em consta que hi ha hagut una gran producció, un gran elenc d’actors, recursos suficients per fer una sèrie magnífica i sobretot il·lusió de fer alguna cosa.

    No hi ha participat?
    No. M’ho han proposat, he llegit el guió, he vist que s’adapta a la sèrie, però no és la meva funció ser guionista. Prou dificultats tinc ja per escriure. El món audiovisual és completament diferent, els recursos són diferents, les eines són diferents, les trames… per fer això ja hi ha bons directors i productors.

    El preocupa que no s’assembli al llibre?
    Per mi seria un gran error de la productora. Aquest llibre l’han llegit sis milions de persones, si no s’assembla al llibre, serà un fracàs per a ells.

    Ha criticat molt a la pròpia crítica i al “mundillo literari“. Quina relació hi manté?
    Una relació normal. No critico al món literari, critico a segons quins personatges del món, a segons quins mecanismes dins d’aquesta endogàmia tan tremenda com és el món literari. Després hi ha grans personatges dins el món que són francament agradables. Però sí que hi ha una endogàmia que a vegades és preocupant. I respecte a la crítica, quan un es troba amb un crític que alhora és competència seva, és difícil creure que la crítica sigui tan objectiva com hauria de ser. No es pot ser jutge i part a la vegada. Els crítics realment professionals em semblen fantàstics. Segons quines crítiques de persones que comparteixen estanteria amb tu a les llibreries…

     

     

    Textos: Xavier Puig / Clack
    Fotos: Pol Alfageme / Clack

    Podeu veure el vídeo de l’entrevista aquí

     


    Burruezo: una lluita per la destrucció de les tenebres

    03/11/2016

    Pedro Burruezo, ganxó d’adopció, és un músic gens amic de les etiquetes. Quan canta, toca i comparteix escenari amb altres artistes, sap que està explicant la seva concepció del món a aquell qui l’escolta. Burruezo es resumeix en tres eixos: música, ecologia i espiritualitat, tres entitats fortament lligades i que conformen la seva essència. Ha actuat a espais diversos de l’estat i també a països ben llunyans, com Turquia o el Sudan. Format en comunicació, ja als anys 80, després d’iniciar-se al món musical en diversos grups, es consolida amb la banda Claustrofobia, amb set discos a les esquenes. El 2006 sorgeix el tàndem Burruezo & Bohemia Camerata, formant un conjunt instrumental i vocal compacte. Ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i protagonitzat el documental Las tres vidas de Pedro Burruezo,  del director José López. Actualment, Burruezo té dos fronts oberts, Itimad i Amor incommensurable, que conjuguen la melodia amb la dansa i el teatre, però sempre té les trinxeres actives. La seva música, mística i espiritual, té dos objectius: arribar als cors decebuts de la societat moderna i lluitar contra el materialisme d’un món cada vegada més convuls i bèl·lic.

    —Defineixes el teu estil com a “propi”?

    Aquesta és la intenció. Faig una música que està entre Orient i Occident, entre el passat i el futur, entre les arrels i l’avantguarda. Passaran més coses, hi haurà més canvis, però em sento còmode amb això i vaig a molts llocs del món amb aquesta música, i agrada. No està feta per agradar, és una música que satisfà una necessitat personal d’expressar-me, i també dels músics que m’acompanyen. L’artista no està sol, està davant un públic i, si al públic li agrada tot això, fantàstic. La música té sentit en la mesura en la qual expliques coses. O sigui, un artista no és ni pitjor ni millor que un periodista o un forner. L’única diferència que hi ha és que té una visió del món única, que pot ser bonica, lletja… Alguns tiren per un costat, d’altres per altres, però és particular. Només té sentit per aquest artista. Aquesta música és un mitjà per expressar una concepció del món, que, a més, és molt diferent a la societat moderna. Curiosament, en un món tant tecnològic i hiper escèptic, tothom desitja rebre aquest tipus de missatges. És una dicotomia més d’aquest món en què vivim. Allò que t’havia de fer feliç, resulta que no t’hi fa.

    I tot de cop apareix el contestatari, una persona que és molt conscient que no està al marge dels problemes d’aquest món. Burruezo parla clar: “anar contracorrent és més complicat, però anar a favor de la corrent no és sinònim de no rebre totes aquestes agressions d’aquest sistema, sinó més aviat al contrari i això sí que és perillós”. Només hi ha una vida i s’ha de plantar cara dins de les possibilitats de tothom. Burruezo no només s’expressa a través de la música sinó que també és el redactor en cap de l’edició espanyola de “The Ecologist”, una revista especialitzada en ecologia profunda, que aposta per portar una conducta ecològica en cadascun dels nostres actes quotidians.

    —Quan comença el teu interès per l’ecologia?

    Jo crec que la natura és una forma de revelació en si mateixa. Quan tu estàs en un bosc, tens un contacte amb la natura molt transcendent. Et fa pensar en coses que s’escapen d’allò material i et revela coses i sensacions. Vaig tenir una certa revelació amb la natura que vaig adonar-me’n que havia de ser més enllà de la raó. I vaig començar a escoltar el meu propi cos. La natura també parla, parla molt clarament, però no l’escoltem. Els animals parlen, la natura parla, i s’estan queixant. Estan plorant tot el dia. I aquest contacte més passional i emocional amb la natura és una cosa que jo necessito. Si no tingués aquest contacte no sé si podria viure com visc. Veig la natura amb ulls que transcendeixen la seva aparença física.

    Per Pedro Burruezo, la funció de la creació artística és retornar-nos a aquella unitat sagrada de la qual hem estat separats. Una visió mística de la vida: la integració amb allò diví, l’ordre de les coses, la veritat de la vida, la necessitat de tenir fe. Els místics són, segons Burruezo, els únics que traspassen la barrera de les formes, aquells que exploren les vies més pures i rebels de les religions: “en aquests temps, inclús la religió s’ha tornat material. Els místics no accepten cap poder que estigui entre ells i Déu. Però aquesta gent no interessa, perquè són perillosos. I no consumeixen!”

    I és que parlar de música, per Burruezo també implica parlar de tot el què s’hi relaciona: sistema polític, econòmic i financer. Perquè hi ha diverses formes de colonialisme i també s’ha manifestat a través de la cultura. Mitjançant música i cinema s’assumeix l’imperialisme cultural, l’homogeneïtzació de cultures i l’oblit de les tradicions: “el que en diem la revolució cultural xinesa no era res més que una revolució occidental. Inclús els països àrabs, que conec molt bé, són més occidentals que cap altre. O sigui, s’han quedat amb algunes tradicions però en gran part són occidentals. És un cacau tot plegat”.

    —Quins són els teus principals referents? De quines fonts beus?

    De moltes. Cada cop més de la música oriental. El flamenc també m’agrada i també alguns artistes d’avantguarda. I cada cop menys el que és el pop occidental. Hi ha artistes que m’agraden, però el meu camí no és el de la música comercial. Burruezo & Bohemia Camerata és un projecte del qual ha brotat música d’arrels ben diverses i d’estils tradicionals i alhora d’avantguarda entonada amb l’ajuda de la guitarra, el violoncel, la viola, el piano i el llaüt. Junts han editat quatre discos, l’últim dels quals, “Misticíssimus Coralliumm” (2013) va sorgir d’una col·laboració amb la coral ganxona Cypsella i del músic Wafir S. Jibril.

    —Com funciona el teu procés a l’hora de crear música?

    La veritat és que la majoria de vegades la meva intervenció és mínima, sincerament, perquè estàs fent coses i aquestes melodies i aquestes idees apareixen, no se sap com. És una inspiració divina? Pot ser. Però realment és així. I la majoria d’artistes que són una mica honestos, saben que el mèrit propi és ben poc. El geni de la música que era Bach ja ho deia, que la inspiració no era seva. A mi em van venint melodies al cap, clar que després hi ha un treball més material de posar-ho en ordre i donar-hi forma, però el que és la idea apareix i no hi ha ordre. I això és fantàstic. Després sí que hi ha la feina de posar ordre a aquest caos. Cada artista té les seves dèries. Jo tinc facilitat a l’hora d’estar en un àmbit musical que veu de fonts orientals i occidentals, entre la música antiga i la música contemporània… I tot això. No és que sigui una cosa o l’altra, és una mica de tot. He escoltat molta música i ara no n’escolto tanta. Però tot el que he anat escoltant rebrota.

    —Què expliquen les teves cançons?

    El viatge. L’únic viatge que té sentit a la vida. De fet ara ja no hi ha viatges. Anar a un resort a Bulgària està bé, però no és això del què parlo. Es tracta d’un viatge interior, intentar conèixer-te una miqueta més a tu mateix, perquè si no et coneixes no pots conèixer res més. És un viatge que val la pena viure i les meves cançons, encara que parlin de moltes coses, estan parlant d’això, i això és el que m’interessa. Per la gent espiritual sempre hi ha aquest camí interior sense el qual és incompatible el coneixement de la realitat, no la política ni la social, sinó una realitat global.

    —Què sents quan ets sobre l’escenari?

    Algunes vegades, i això és meravellós, és com si entressis en un altre estat. Quan al flamenc es parla del “duende”, que prové d’un concepte indi que es diu “rasa”, és quan algú ha trencat les barreres físiques i estàs en un moment espiritual. És la sensació de trencar el teu cos físic, és impagable.

    —Hi ha d’altres grups que cantin amb motius semblants als teus?

    Pocs. Per mi, d’aquí uns anys serà una majoria, però. Hi ha molt poca gent perquè aquest tipus de música que té connotacions espirituals profundes, en un món tant materialista, tanca moltes portes. Et tanca portes a festivals i a circuits, i també se t’etiqueta de beat. I les etiquetes fan por, i la gent, tot i tenir aquestes inquietuds, tenen por a manifestar-les públicament perquè això tanca portes. Però jo no tinc por i faig el que vull. I m’és igual. He tocat a Turquia, al Sudan, ara me n’aniré a Algèria, per l’Estat… A tot tipus de festivals, i m’és igual el que diguin, per bo o per dolent. Són opinions. El que m’importa és fer una música profunda i espiritual i que transmeti aquesta visió del món, que a mi m’agradaria que fos cada vegada més humanitzat i que entengués la vida i la natura com una cosa sagrada. És igual si ets catòlic, ateu o el que sigui, però amb aquesta sensació.

    Itimad és el resultat de la unió entre tres ballarines d’ Un Sol Traç Dansa i la Nur Camerata (Camerata de la Llum), que presenta una noia de Sevilla dels temps de l’Al-Andalus, que a través de la poesia i de l’amor s’uneix al rei Al Mutammid. L’espectacle, que barreja peces inèdites i cançons del disc “Misticíssimus” ja s’ha estrenat a Sant Feliu i també a Torroella de Montgrí.

    —La fórmula d’”Itimad” de combinar música amb dansa ja l’havíeu fet alguna vegada?

    Algun cop ho hem fet i  hem trobat al camí gent que comparteix aquest gust per les coses delicades, boniques, que tenen un sentit que va més enllà.  I treballar amb aquesta gent  que cerca la bellesa és una meravella. Hem fet dues actuacions, una a Sant Feliu i l’altra a Torroella i després, si Déu vol, en farem més, volem portar aquest espectacle allà on ens contractin. Hem gaudit molt durant els assajos, perquè tot el procés de creació és molt excitant i que comparteixes amb gent.

    —Esteu preparant un nou disc amb la “Bohemia camerata” que ha de sortir properament…

    El farem, el farem, però últimament he fet moltes coses i he gravat algunes bandes sonores. Faré un disc que es digui “Derviche”, com la dansa tradicional turca. Els derviches busquen l’eix, la divinitat. Llavors el dervich seria jo, que no paro de girar i fer moltes coses. El disc dóna cabuda a moltes col·laboracions amb músics diferents, amb coses que he fet per pel·lícules. No és un disc de recopilació, sinó que dóna aquesta visió transversal d’allò que faig. Els derviches, amb una mà simbolitzen el que agafen del cel i amb l’altra el que deixen a terra.

    —A part d’ “Itimad”, tens altres fronts oberts?

    Sí, molts. No pararia mai. En tenim un que fem amb l’actriu Montse Robles i que es diu “L’amor incommensurable”. És una obra de teatre amb música en directe que està dedicada a tres místiques medievals: Santa Teresa, Hildegarda Von Burgen i Robi’a. Hildegarda Von Burgen era una dona molt interessant, va ser perseguida pels jerarques religiosos, va inventar un sistema de salut i tenia molt contacte amb la natura. I aquest estiu, a Valladolid vam fer un espectacle dedicat a Santa Teresa.

    —Què creus que busca la gent en la teva música?

    M’escolta tot tipus de gent. Crec que, com et deia al principi, degut al materialisme que viu la nostra societat, hi ha gent que busca missatges de caire espiritual. No sé si hi voldran aprofundir, però hi ha un públic de totes les edats i totes les procedències. Gent decebuda del món  polític, científic, econòmic… Gent que no troba resposta a certes preguntes. Ara mateix hi ha alguns artistes que estan donant aquesta petita llum que la gent no troba a cap altre lloc.


    Víctor Amela ens parla de la seva novel·la “El càtar imperfecte”

    04/11/2016

     

    Per Món Medieval / APPEC / AMIC – AMIC – Redacció


    Entrevista a Francesc Orella, actor protagonista de la sèrie Merlí de TV3

    14/10/2016

    “Podem ser encantadors i alhora tenir debilitats, com en Merlí”, explica Francesc Orella, que torna a posar-se a la pell de Merlí Bergeron en la segona temporada d’una de les sèries més exitoses de TV3 en els últims anys

    Explica que, durant el rodatge de Merlí, es va recordar d’un professor de Filosofia que el va marcar, Joan Gonyalons, i també afirma que la sèrie li va servir per recuperar autors que li agradaven. Per interpretar Merlí, com s’ha relacionat amb la filosofia?
    Em va agradar molt el personatge en sí, tal com estava construït i en les seves diferents vessants. Però que fos professor de filosofia i tingués seqüències on explicava determinats filòsofs em va agradar especialment. En Joan Gonyalons era un professor molt amè que em va fer agafar a mi i als meus companys molt interès per la filosofia. Ho explicava molt bé. (El rodatge) va ser un retrobar-me amb les teories i els pensaments d’aquests grans pensadors, va ser agradable. Vaig trobar molt útil i important que hi hagi un personatge a la tele que sigui un professor de filosofia ara que se la volen carregar dels plans d’estudis. Està molt bé fer un personatge que recuperi la filosofia com a matèria que ensenya a pensar i a qüestionar-se les coses.

    Merlí s’ha comparat amb el doctor House i el professor protagonista de El Club dels Poetes Morts. Els té presents quan l’interpreta?
    No, tot i que són referents del cinema i de la televisió. El House és semblant al tipus de personalitat que té Merlí. Un torracollons i provocador, a vegades poc educat, políticament incorrecte, malcarat, però a la vegada té vessants entranyables. És un vividor que té vocació per l’ensenyament i s’implica amb els problemes dels adolescents. En el personatge del professor dels poetes morts veiem la part bona, el professor que ensenya d’una altra manera. M’agrada que sigui meitat i meitat. El que m’agrada justament de Merlí és que pot ser un professor original que fa pensar els alumnes i a la vegada un tipus conflictiu.

    Merlí té tocs de misogínia, manipula les dones per seduir-les i té una actitud paternalista envers les mares protagonistes. Com s’encara un personatge que pot provocar rebuig a una part dels joves, les noies?
    Forma part dels diferents colors que té el Merlí. Les persones són així. Podem ser encantadors i tenir una sèrie de virtuts, però tenim debilitats, flaqueses i defectes. En Merlí és manipulador, en general menteix i és covard en segons quines coses. Amb les dones és cert que és un personatge Peter Pan, un tipus que li agrada seduir, que no ha estat estable en les relacions de parella, però n’està ple de personatges així. Està molt bé que aquestes parts negatives o criticables, censurables, puguin conviure amb les parts positives. M’agrada que el personatge tingui aquestes contradiccions.

    De petit interpretava personatges de les novel·les que llegia i li va preguntar al seu pare si s’havia d’estudiar per ser pallasso. D’on va sorgir la vocació?
    No ho sé. Sempre he pensat que era un gen perdut del meu pare, que va fer teatre d’aficionats. No tinc antecedents d’actors a la família. La vocació em va néixer de petit. Quan llegia les primeres novel·les i hi havia un personatge que m’hi sentia identificat ja en feia la veu quan llegia els seus diàlegs. Explicava acudits, imitava els professors, no tenia vergonya de parlar en públic. Com a espectador veia la tele, anava al teatre o al cinema i quedava fascinat i hipnotitzat per la feina dels actors. Tenia clar que això era el que m’agradava fer.

    Va anar a estudiar a Nova York amb una beca. Com va ser l’experiència?
    Va ser quan tenia 34 anys. Ja tenia una trajectòria com a actor professional, vaig començar als 21. Nova York va ser una experiència magnífica. A part de practicar l’anglès, vaig aprendre maneres treballar diferents. Vaig aprendre determinades tècniques desenvolupades per l’Uta Hagen, la fundadora de l’escola. Són matisos, exercicis que l’actor practica, o de preparació prèvia per crear un personatge, de com acostar-s’hi a nivell emocional, a nivell físic. S’apropava al que jo entenia com a tasca de l’actor davant d’un personatge. Entendre’l i estimar-lo, encara que sigui un fill de puta. Per fer un fill de puta, te l’has de creure. Un actor s’ha d’apropar al màxim possible a la psicologia d’aquell personatge.

    Comentava que les seves faccions ajudaven a interpretar personatges durs o dolents. Quan ha de fer personatges que no ho són, com ho compensa?
    Pel meu físic, a nivell audiovisual, he acostumat a fer personatges negatius o de caràcter dur. Quan has de fer una cosa diferent, tot i que el teu rostre és el que és, pots treballar les emocions, la sensibilitat, la veu, la manera de mirar. Pots endolcir les expressions, trobar el teu cantó femení, més sensible, més vulnerable.

    Va interpretar l’alcalde falangista de la sèrie Les Veus del Pamano i el coronel Rodríguez Galindo, cap dels assassins de Lasa i Zabala. Veu continuïtat entre els dos, malgrat la distància històrica?
    Són dos personatges de la llista de malparits. El del Pamano estava basat en molts personatges que hi havia a la postguerra espanyola, i el tinent coronel Rodríguez Galindo, el torturador d’Intxaurrondo, era ben real. Quan toca fer un personatge que té aquestes característiques, faig el mateix que faig amb tots, intento ficar-me en la seva pell, i buscar què li pot passar per dins a un personatge per ser tan cabró. És força divertit fer de cabró. Una altra cosa és que m’agradi fer de cabró tota la vida. Quan Bruno Ganz va fer Hitler, quan fas algun dels grans cabrons, què has de fer? L’actor té l’obligació d’enamorar-se del personatge.

    Diu que els seus millors papers van ser el del monòleg La caiguda i el d’Àngels a Amèrica, on interpretava un personatge gay amb sida.
    Són dues obres que em van canviar com a actor i com a persona. Per fer un homosexual malat de sida, vaig haver de treballar la part més femenina, la més sensible, dèbil i sensitiva del personatge. I això per a mi va ser un repte apassionant, em va fer créixer. La professió d’actor és màgica, et poses en la pell de personatges molt diferents a tu. És una experiència molt bona. Àngels a Amèrica va ser molt potent en aquest sentit. A La caiguda, pel fet de ser un monòleg, estàs sol a l’escenari amb un text brutal d’Albert Camus. El treball que vaig fer amb el Carles Alfaro va ser molt exhaustiu, molt a fons. És un director molt perfeccionista i exigent. La caiguda era un text que em va arribar a l’estómac, fent una immersió en el món d’un advocat que havia caigut en la misèria, malalt i alcoholitzat. Els temes que tracta, la culpa, la consciència, les dobles cares, m’interessaven molt.

    Clara Segura deia que els monòlegs guanyen frescor a mesura que s’interpreten. Ho comparteix?
    Sí. Les funcions, a mesura que es fan, milloren. Els personatges agafen més matisos, van creixent. El públic és el referent, perquè t’adones de quines coses arriben i quines no tant, a què reacciona i com ho fa en determinats moments.

    Prefereix teatres petits que no pas grans, per estar a prop del públic.
    Espais de dues-centes persones són mesures bones. En sales com l’Akadèmia o el Lliure de Gràcia, el públic hi és més present, i l’espectador també té la possibilitat de fixar-se amb molts més detalls de la interpretació dels actors. Treballar amb espais grans, com la sala gran del (Teatre) Nacional, és una altra història. Llueix molt, però el treball de l’actor ha d’arribar a moltes més files. L’espectador que està més lluny no et veu ni la cara. Una part de la nostra feina es perd.

    Afirma que falta educació teatral per als infants.
    Som en una època on prima la tecnologia i l’audiovisual. Els nens tenen poques opcions de veure espectacles teatrals en directe. Abans no era així. Vaig començar fent teatre infantil, amb grups de teatre independents. Fèiem un circuit per Catalunya amb funcions adaptades per a joves i nanos. Va ser una bona experiència, creàvem un públic futur. Els nens tenen una capacitat imaginativa i d’empatia espaterrant, ho hem d’aprofitar. Hi ha un dèficit d’ensenyar què és la literatura dramàtica i què és el fenomen teatral. Això és el que crec que s’ha de recuperar a les escoles. A Anglaterra o a França, això està arrelat a la societat. És flipant anar a un teatre a Londres i veure gent gran, jove, punks, gent burgesa, una barreja absoluta. És envejable.

    Arran de la pel·lícula sobre Lasa i Zabala, reivindicava que saber ajuda a cicatritzar les ferides del passat. El teatre, el cinema o la televisió hi ajuden?
    Són bàsics i poden ser contraproduents si no s’utilitzen bé. Un dels usos positius que se’n podria fer seria col·laborar a parlar de la veritat, a aportar informació. Aquests mitjans tenen una responsabilitat a l’hora de parlar de temes històrics i a l’hora de fomentar la cerca de la veritat. No vol dir que sigui una de sola, està bé que hi hagi opinions diferents. En aquest país hem vist com se’ns menjava el coco a generacions i generacions d’espanyols, i mira com hem sortit.

     

    Textos: Marta Roqueta/Clack-AMIC
    Fotos: Marc Giner /Clack


    Josep Rius, salvant indeterminacions

    27/07/2016
    Josep Rius i Graners (Moià, 1949), fa 42 anys que viu a Sant Feliu de Guíxols. Nascut al Bages (ara és capital del Moianès), de ben jove va haver de marxar cap a altres racons de la geografia catalana fins anar a caure a Sant Feliu, on va ser proposat per ser professor al Col·legi Sant Josep. Un cop a la nostra ciutat, ha estat part activa en la vida social de la ciutat. Va col·laborar a la primera Ràdio Sant Feliu, la del carrer Capmany, on va ser company de Josep Maria Alejandre, Enric Àguila o l’actual director Josep Andújar; va cofundar la Penya Sport Club de Futbol; va ser entrenador de Guíxols, Vilartagues, la pròpia Penya Sport i altres equips de les nostres contrades; ha col·laborat i col·labora en diverses ONGs,… Josep Rius es considera “apolític” malgrat que, en l’època de les garrotades, va haver de córrer alguna vegada davant els “grisos” durant una manifestació universitària. La seva màxima és que el Síndic “ha de salvar indeterminacions”. 
    -Porta un parell de setmanes al càrrec, com ho veu això?
    -Home, ho veig difícil però emocionant. Estic satisfet d’aquestes dues setmanes, hem atès moltíssims casos diàriament. Cada dia tenim gent que ens ve a veure amb problemes de fàcil solució, com és mediar entre persones, i d’altres de més complicats que hem de lluitar amb poders més grans del poble. Molt emocionant i amb ganes de seguir treballant a “tope”.
    -De quin tipus de reclamacions estem parlant?
    -Des de que hi ha gent que té gossos i no els treu suficient i fan mala olor en el pis de sobre, fins a un noi que va caure d’un pi anant a bastar pinyes, ja que era la seva forma de subsistir, i es va trencar la columna vertebral. Un noi que és estranger i que necessita que se l’ajudi en qüestió de papers perquè no controla l’idioma i té un parell o tres de fills al seu càrrec.
    Vostè ha succeït José Luís Mayo, que ha estat treballant-hi 11 anys. Per la seva part, quant preveu estar-hi?
    -El pacte dura cinc anys. En principi, faré el que el cos aguanti, perquè compliré 67 anys el mes que ve. Llavors, si tinc l’energia suficient, aquests cinc anys són indiscutibles. I a partir d’aquí, mirarem de buscar la persona adequada, que segur que n’hi ha moltes, per poder-me substituir. Crec que els 11 anys que hi ha estat en Mayo, 10 més un perquè l’any passat hi van haver les eleccions i va haver de continuar un any més, és una mica massa. Ell podia seguir, però la llei no li ha permès. Crec que ho ha fet molt bé, excel·lent per al poble, però jo, en principi, només em plantejo fer aquests cinc anys.
    -Amb l’arribada de la crisi, la majoria de reclamacions han estat per problemes d’habitatge. Són de fàcil solució? Creu que seguirà havent-n’hi?
    -N’hi ha que són de difícil solució. Per exemple, pisos okupats en què els okupes busquen un lloc per anar a dormir però respectant els veïns. S’han donat casos de veïnatge en què es queixen de coses d’aquestes, problemes entre veïns i d’altres de més durs amb instàncies superiors…Però jo crec que tot té solució quan la gent s’asseu a parlar i té intenció de solucionar-ho, sense anar per endavant amb la paraula “no”, “no” i “no”. La meva feina és de procurar que hi hagi una entesa entre les parts i que hi hagi un consens.
    Havent deixat el càrrec el senyor Mayo, deu haver deixat alguns casos pendents. De fet, m’ha comentat que en tenia un de fa 10 anys…
    -Sí, de fet els dels últims cinc anys han estat els més forts. No puc citar quins casos són concretament, però són coses que preocupen a un bon col·lectiu de gent de Sant Feliu. Per exemple, n’hi ha sobre sorolls exagerats en què la gent no descansa suficient i que s’han de solucionar, i també de brutícia, que Sant Feliu és un poble que realment no és net i que haurem d’esbrinar què podem fer per que la ciutat sigui higiènicament perfecta. De fet, tinc moltes reclamacions de la brutícia al carrer i similars.
    Només hi faltava la vaga de 15 dies que C.E.S.P.A. ha anunciat ara!
    -Esperem que les parts es posin d’acord i no s’arribi a fer aquesta vaga. (N.de la R.: Avui mateix hem sabut que s’ha desconvocat) A veure, tot treballador té dret a vaga, això és indiscutible, però també hi ha el pacte, sempre hi ha un pacte, unes coses bàsiques que s’han de tenir en compte en què la gent de Sant Feliu (ja no et dic els visitants) vol que, en plena calor, la higiene sigui quasi perfecte, per no dir perfecte. I això ho hem de lluitar.
    El Síndic és el més gran defensor del dret de les persones i, sobretot, per evitar els abusos que pot tenir l’Administració Pública. En aquests cas, entén que l’Ajuntament pugui vetar a un mitjà de comunicació local?
    -Doncs hauria d’esbrinar casos i saber perquè veta. Però, en principi, evidentment seria un “no”. No ho entenc. No crec que ningú hagi de vetar res a ningú, sempre que s’atengui a un principi de les lleis. Si el mitjà compleix les lleis bàsiques ha d’estar catalogat com qualsevol altre mitjà.
    -Qui li va proposar de ser al Síndic, com va ser el procés?
    -Va ser una trobada casual amb en José Luís Mayo. Ens coneixem de fa 40 anys anys i hi tinc molt bona relació. Un dia pel carrer ens veiem i em diu: “Ja ho tinc, ets la persona ideal per substituir-me”. I jo, que ja sabia per on anava li pregunto: “Per substituir-te de què”. “Del càrrec del Síndic”. “Mare de Déu, quants milers t’han dit que no abans que m’ho diguessis a mi?”. Em va dir que “pràcticament” només m’ho havia dit a mi…però segur que no, hahaha.
    Li vaig contestar que em deixés rumiar entre una setmana o dues, per consultar-ho a la família, perquè era una decisió que no es pot prendre a la lleugera. I ho vaig tirar endavant amb dues condicions: una, que continués la mateixa
    secretària, ja que és molt eficaç en el treball i que, si fos nova, seríem dues persones noves i massa gent nova no podria tirar endavant les coses. I, segona condició, que tots els regidors de l’Ajuntament votin afirmativament o, si més no, s’abstinguin, que no diguin que no, al meu nomenament. Com que han tingut molta confiança amb l’anterior Síndic, es va proposar i havia de ser en el ple ordinari del 30 de juny, però degut a la densitat d’aquest ple, se’n va fer un d’extraordinari el 8 de juliol. I des d’aquell dia ho portem endavant.
    -I força estressat, o no?
    -No tant com per dir estressat però sí que veig que desconec i, per tant, m’haig de posar al dia amb el mínim temps possible, de lleis i de cosetes que no domino. Abans de prendre una decisió m’haig de llegir la llei, que no m’equivoqui després. Per sort tinc una secretària que en sap més i que les coneix.
    -A més a més, vostè és de “ciències”!
    -Sí, d’això de les “lletres”, quan era estudiant no me’n sortia gaire. Bé, no tens per que conèixer-ho tot… Més o menys, ho vas portant…i a més a més, totes les lleis tenen una lletra petita a sota esmentant altres coses i l’administració pot tardar fins a tres mesos en contestar una sol·licitud, per llei. Per tant, són coses que haig d’anar esbrinant i estudiant per poder ajudar més bé a la gent.
    Per acabar, un objectiu per a la seva feina i per a la població de Sant Feliu de Guíxols?
    -En la reunió que vam fer en el dia del nomenament, vaig parlar una mica i vaig dir que, fent servir argots matemàtics, volia salvar “indeterminacions”. A nivell de matemàtiques, hi ha una cosa que es diuen “límits” en què fas un exercici i acabes amb un resultat que no és resultat, en matemàtiques. D’aquest “no resultat” se’n diu “indeterminació”. Has de salvar les indeterminacions, has d’escollir un altre camí, has de recular i buscar estratègies per salvar les indeterminacions. En la vida, a vegades s’arriba a camins sense sortida i has de salvar aquestes indeterminacions i, per poder-ho fer, s’han de donar estratègies. De vegades, hi ha gent que es desespera i abandona, però nosaltres estarem allà per ajudar-los a salvar aquests camins en què, en principi, ells no veuen la sortida i que nosaltres els ensenyem l’estratègia adequada per aconseguir la fita. Aquest seria l’objectiu, ajudar a tota la gent de Sant Feliu que ens ho sol·liciti per solucionar aquelles indeterminacions de vida que tingui, sigui en contra de qui sigui, lluitant a favor d’ells, de ben segur.

    Jordi Cambronero: “A Sant Feliu, cada club representa una manera de ser, un sentiment diferent”

    25/07/2016

    Enguany, el futbol de Sant Feliu està d’enhorabona. Per primera vegada, tot el futbol ganxó estarà unificat sota una sola direcció. Després d’agafar el Vilartagues la temporada passada, i veient els bons resultats, la Junts de l’Escola s’atreveix aquest any amb l’Ateneu Deportiu Guíxols, unificant així tot el futbol de la ciutat. Gràcies a això, la propera temporada hi haurà 4 equips amateurs (Guíxols, Vilartagues, Guíxols B i Escola Sant Feliu femení), i 19 equips de futbol base, convertint-se en un dels clubs més grans de la comarca amb més de 300 jugadors.

    Per a conèixer una mica més com funcionarà aquesta unió, des de Tribuna Ganxona hem parlat amb Jordi Cambronero, president de l’entitat.

    Què pot significar per a la ciutat aquesta unió?

    D’entrada, normalitzar una situació que fins ara, pels motius que siguin, no estava normalitzada. El funcionament de qualsevol club esportiu de qualsevol població, que tenen un futbol base que abasteix als equips amateurs, aquí a Sant Feliu, durant molts anys no ha estat així. Ara tenim l’oportunitat de què això sigui així.

    Què implica aquesta unió per als clubs?

    Una Junta directiva que gestioni les 3 entitats, una direcció esportiva que vagi en una sola direcció, una sola figura que s’ocupi de la coordinació de tot el futbol, des del primer equip fins al futbol base. D’entrada, el plantejament és que tan econòmicament com socialment, cada entitat es mantingui al marge l’una de l’altra. Cada una tindrà els seus socis, cadascuna tindrà el seu pressupost. Sí, és una complicació, però creiem que en aquest moment, a Sant Feliu cada club representa una manera de ser, un sentiment diferent i creiem que aquesta és la millor manera en què pot funcionar.

    Fa un any vau agafar la direcció del Vilartagues, com valores aquest últim any?

    Amb el Vilartagues, amb el fet d’anar en una direcció esportiva, on les plantilles es pensin des d’un sol punt de vista, on el Vilartagues fos una manera de sortir dels juvenils de l’escola, i on algun jugador de l’equip estigui implicat en la estructura formativa de l’escola, ha significat una de les millors temporades de l’equip dels últims anys, és a dir, que esportivament ha funcionat. També ha significat una unitat més gran que la que hi havia fins ara. Jo crec que la part esportiva ha vingut, en part, per aquesta unitat.

    Va ser una decisió fàcil agafar el Guíxols?

    No. Són realitats diferents. Els costos d’un equip a 3a Catalana i a 2a Catalana no tenen res a veure. Evidentment, a nivell d’ingressos, gestionar un club de futbol base és diferent en el sentit que una part dels ingressos vénen de les quotes dels pares, i la gestió es centra en ser rigorós amb aquests diners. En canvi, en el futbol amateur, aquests ingressos no hi són i t’has de basar molt en la publicitat.

    Amb el Guíxols hem de pensar que, primer de tot, és un club centenari, per tant la repercussió que té a la ciutat és important, i segona, evidentment, les despeses que hi han a 2a Catalana son molt més grans que les que pugui tenir un equip a 3a catalana.

    Com es combina l’escola amb dos equips amateurs?

    Al final és pensar en global. Mirar d’utilitzar les instal·lacions i el material en global. És més complicat, però a l’hora de la veritat, comprar material, per exemple, per un camp sense tenir en compte si aquest material és d’un club o es de l’altre, abarateix costos.

    Una de les preocupacions de l’afició blaugrana és recuperar la 1a Catalana. Serà l’objectiu d’enguany?

    D’entrada, hem de pensar que estem fent un relleu a una junta que portava molts anys i que per tant, espònsors, massa social, tot ve derivat d’una mateixa gestió, i hem de veure com respon al canvi tot això. Evidentment, la prioritat és mantenir-se a 2a Catalana. S’està intentant fer una plantilla per estar a dalt de tot, i sí, és un objectiu, però la prioritat és mantenir-se. La prioritat fonamental és tenir un control econòmic del club, intentar fer créixer els ingressos i aconseguir un equilibri pressupostari que ens permeti conèixer la situació del club de cares a la propera temporada i poder-la afrontar amb totes les garanties.

    La temporada passada, el Vilartagues va estar lluitant per l’ascens fins gairebé el final. Es vol ser ambiciós i intentar assolir l’ascens?

    L’objectiu que nosaltres plantegem és, de tots els equips, pujar les categories. L’ambició seria que el Guíxols pugés a 1a, el Vilartagues a 2a, el Guíxols B a 3a… Però clar, això en aquest moment no ho tenim com a prioritat absoluta, sinó que primer hem de consolidar el funcionament dels tres clubs. Que circumstancialment es produeix com aquest any, que sense voler-ho, el Vilartagues va estar amb opcions de pujar? Evidentment aprofitarem aquesta ocasió.

    L’objectiu a llarg termini és que inclús el futbol base, vagin pujant de categoria. Creiem que en una població de més de 20.000 habitants, podem permetre’ns tenir un equip a 1a catalana, un a 2a, un a 3a, i el futbol base en categories més grans que les que tenim ara.

    Aquesta unió pot ajudar a que l’escola torni a ser un referent a la comarca?

    Tot va lligat. La proposta que el futbol base alimenti els sèniors de Sant Feliu, és bona, però el que es necessita és que els tres clubs vagin a una. Al final, quan estàs competint, ho fas contra clubs que funcionen d’aquesta manera, i a l’hora d’atraure jugadors i competir, es nota.

    Hem parlat ja dels Guíxols, el B i el Vilartagues. De quina manera es retroalimentaran i s’ajudaran entre ells?

    Hi ha un coordinador esportiu que portarà la direcció esportiva del futbol sènior i els dos juvenils de l’escola. Tenim clar que les plantilles han de ser complementàries les unes amb les altres, tenint en compte que el Vilartagues no pot ajudar-se dels altres dos, però sí a l’inrevés.

    Quin voleu que sigui el paper dels Juvenils?

    La nostra idea principal és que tot jugador de Sant Feliu pugui jugar a Sant Feliu. Per les circumstàncies que siguin, durant molts anys hi han hagut clubs veïns que han estat plens de jugadors de Sant Feliu. La prioritat han de ser els jugadors que han passat per l’Escola. Volem que els nostres juvenils, segons les seves capacitats, continuïn als diferents equips de la ciutat. Aquesta temporada ja hi haurà algun juvenil que començarà la pretemporada amb el Guíxols, veurem si s’hi quedarà, o sinó tindran la opció del Vilartagues.

    Aquesta temporada, al Guíxols, entrenador nou i de la casa. Què pot aportar Gerard Llandrich a l’equip?

    Se li proposa ser l’entrenador perquè és una persona que coneix la plantilla, perquè tot i no estar vinculats al Guíxols, fa un o dos anys que el seguim. Confiem en aquesta plantilla, creiem que poden aconseguir el que es demana, que és estar lluitant amb els de dalt, competint. Ell és una persona que coneix els jugadors, que té clar quines han estat les mancances de la temporada anterior que van portar a que l’equip no competís com hauria d’haver estat. No ve sol, hi haurà en Jorge que ha estat a l’equip, i a més a més la seva relació amb el Vilartagues farà que pugui confiar en un moment donat amb els seus jugadors i siguin un punt de suport. Volem fer una plantilla curta del Guíxols perquè entenem que tenim gent suficientment capacitada al Vilartagues per donar un cop de mà, però que per temes personals o laborals no poden tenir el compromís que exigeix un equip de Segona Catalana. Aquest any ens juguem això, fer que aquesta manera de pensar que tot va a una, que tots hem de treballar de la mateixa manera i que tots els equips han d’estar vinculats els uns als altres, la millor manera de garantir això és amb algú de la casa.

    Parlant del Vilartagues, aquesta temporada patirà un canvi a la banqueta?

    Sí. En Manel Barnés, entrenador de la passada temporada, per motius personals no ha volgut continuar. El substituirà en Menéndez, un entrenador jove de Caldes que arriba amb moltes ganes de treballar, i el seu segon entrenador serà el mateix que teníem l’any passat, que això sempre ajudarà. Pel que fa a la plantilla, la gran majoria es queda tota, per tant el que es tracte és de consolidar aquesta temporada el que es va iniciar la temporada passada.

    Parlant d’altes i baixes… Ens podries donar alguna novetat del primer equip?

    Pel que fa a les baixes se n’han donat 4: Gerard Garrido, Chamizo, Lluís Santamaria i Mame. Respecte a les altes, hem aconseguit que torni Carlos López, un jugador que molts equips de la categoria el volien i que s’hagi aconseguit que vingués aquí crec que és important. Hem aconseguit mantenir la columna vertebral de l’equip. S’està buscant algun reforç que encara no està confirmat. Hi haurà un juvenil provinent de l’Arenys que aquesta temporada ha marcat molts gols. Aquestes dues son les altes confirmades. A part d’això hi ha un parell de juvenils que començaran la temporada, i la plantilla es vol tancar amb dos o tres jugadors, però tampoc ens volem tornar bojos. Sabem el que volem i estem esperant si s’acaba de polir alguna negociació o hi ha algun descartat d’equips de categoria més alta.

    Val a dir que el fet que un gruix important de la plantilla sigui sortit del futbol base de l’Escola ha ajudat a que confiïn en nosaltres i en el nou projecte.


    L’advocada animalista ganxona Núria Murlà, protagonista a Barcelona TV

    06/05/2016

    La ganxona Núria Murlà, cofundadora de l’associació Galgos 112, va ser protagonista aquesta setmana del programa de Barcelona TV (BTV) Terrícoles, un programa d’entrevistes “a habitants de la terra de tots colors que tenen molt a dir”, segons l’eslògan del mateix espai, en el qual va ser escollida per fer-li una entrevista.

    Llicenciada en Dret, advocada amb l’especialitat de Dret Animal, coordinadora del Màster en Dret Animal de la UAB, defensora dels animals i de moltes altres causes justes, Murlà, durant l’emissió del programa, respon les preguntes del presentador Lluís Reales referents, sobretot, a llebrers i podencs, però també a animals en general, a la legislació vigent en aquesta matèria i a algunes curiositats sobre aquests “amics de quatre potes”.

     


    Ivan Oliu: “Ara mateix per plantilla, per cos tècnic, per il·lusió i per joc, hem d’estar allà dalt, entre els 3 primers”

    23/01/2016

    Primera volta acabada, i els equips ganxons comencen a focalitzar els seus objectius. I el filial del Guíxols no n’és cap excepció. Després d’anys d’estar a mitja taula i irregularitat, aquest any estan lluitant amb els de dalt per assolir un desitjat ascens. I per seguir amb la nostra ronda d’entrevistes als entrenadors dels equips amateurs, ens hem trobat amb Ivan Oliu, del Guíxols B, per a explicar-nos una mica aquest gran moment que viu l’equip.

    Acabeu la 1a volta en 3a posició. Com et sents?
    Conforme, però amb el sentiment que encara podíem haver assolit algun punt més que encara ens apropés més a lluitar per el campionat

    Esperàveu estar tan amunt?
    Personalment, l’equip tècnic sí.

    Respecte l’any passat, teniu una plantilla gairebé nova. Tot i això, l’objectiu d’inici era pujar?
    L’objectiu era clar: estar a dalt. Si no aconseguia una plantilla per estar a dalt, jo no volia continuar. Per fer aquest projecte necessitava algú com en Jordi Calvet, que em fotés un cop de mà. Hi havia moltes parts de la temporada que se’m feien llargues, que jo sol no podia. Necessitava algú a la banqueta que em tranquil·litzés. La veritat és que gràcies a tot això, jo sí que esperava estar a dalt, potser no allà on som, però dels 5 primers era l’objectiu i clar.

    I actualment quin és l’objectiu?
    El cos tècnic tenim clar que és lluitar pel campionat.

    No aconseguir l’ascens seria un fracàs?
    Sí, absolutament. Aquest any pugen 3 equips de cada grup i ara mateix per plantilla, per cos tècnic, per il·lusió i per joc, hem d’estar allà dalt, entre els 3 primers.

    Per trobar una derrota hem d’anar força enrere, a la jornada 8 contra el Cristinenc. Com recordes aquell partit?
    Bé, nosaltres vam servir amb les idees molt clares, vam dominar a un rival que, jugador per jugador és superior, vam fer una primera mitja hora molt bona i vam aconseguir avançar-nos al marcador. A l’últim quart d’hora de la primera part, una falta lateral sense gaire perill acaba en un gol en pròpia i ens van entrar els nervis. A la segona part, en comptes de continuar amb la bona feina que estàvem fent, els nervis ens van guanyar i vam acabar fent un penal, no vam crear cap perill, els canvis no van donar el resultat que volíem… Va ser una segona part per sota de les expectatives que teníem.

    Des de llavors, no s’ha perdut cap més partit i només n’heu empatat 2. Va servir com a punt d’inflexió aquella derrota?
    Sí, va servir sobretot perquè l’equip va creure’s que podia, que realment no hi ha cap equip superior a ells. Com a jugadors hi ha molt bona qualitat aquest any al grup, però com a bloc… Tenim un grup molt consolidat i els números ho reflecteixen, som un equip que marca pocs gols, però els rendibilitzem. Som molt sòlids en defensa i això és el que ens fa estar on estem.

    Ja que treus el tema… Dels de dalt, sou l’equip que marca menys. A què creus que és degut?
    Primer de tot, en Jordi i jo hem recalcat moltíssim i ens agrada molt que el nostre equip no rebi gols. Partint d’aquesta base, potser hem descuidat una mica els davanters. A ells els hi ha costat una mica entrar en sintonia. Després tenim un greu problema: necessitem moltes ocasions per a marcar gol. Era una cosa que fins ara estàvem pagant. Els dos últims partits sembla que ha canviat, a Tossa vam empatar en un partit en què vam tenir 3 ocasions, i la setmana passada no vam tenir-ne gaire de clares, tot i dominar. De totes maneres, de les poques ocasions clares que vam tenir, unes 4 o 5, vam marcar 2 gols.

    D’altre banda, sou l’equip menys golejat de la categoria. Això és el que us fa estar allà dalt?
    Sense cap mena de dubte. Tenim els dos millors porters de la categoria, i això dóna una seguretat a l’equip que ens ha fet créixer i treballar els temes defensius. I a partir d’aquí tenim la porteria menys batuda, que tampoc és tan gran la diferència amb els altres equips, tampoc és el més important. Però sí que és important ser un bloc sòlid i molt difícil de guanyar.

    Si mirem els empats que heu tingut, centrem-nos en el de Tordera i Tossa. Partits que aconseguiu anar per davant i els últims minuts us empaten. Què passa als últims minuts?
    Bé, són dos casos totalment diferents. A Tordera, jo crec que no ens mereixíem guanyar, a la primera part ens van fer un bany d’ocasions, però vam marxar amb 0 a 1 al marcador. Tenim la sort de tenir la porteria que tenim, el nostre porter va salvar moltíssim. Al segon temps ens van empatar, i durant els últims minuts, nosaltres no cedim i acabem trobant un gol al minut 90. Treuen del centre, i allò encara és la festa perquè ja celebraven la victòria, i a la jugada ens empaten. En canvi, contra el Tossa va ser un partit que el teníem on volíem, va ser un partit molt tàctic on a la primera part volíem que l’equip estigués seriós i no concedir ocasions. Al segon temps vam decidir anar a per la victòria, si el Tossa no hi anava. Més o menys anava tot sobre el paper i marquem al minut 70. I llavors vam fer el que no havíem fet en tota la temporada: fer una defensa de 5 per a què no ens marquin. I en canvi, vam aconseguir tot el contrari. Ens van crear tot el perill que no ens havien fet durant el partit, la sensació de perill… i en una d’aquestes jugades, no fem la cobertura i ens empaten. Són empats totalment diferents. Jo crec que al final de temporada considerarem aquests empats com a bons.

    Parlant d’això… Amb els de dalt, Cristinenc, Lloret B, Tossa i Tordera; no heu guanyat cap partit,però n’heu empatat 3 i tots a fora de casa. Això és un avantatge de cara a la segona volta?
    Si seguim essent forts a casa, sí, els hi guanyaríem el gol-average a tots. Però hem de seguir essent igual de forts a casa, De moment, dels de dalt, aquí només ha vingut la Batllòria i el Maçanet, i aquest últim és l’únic equip que ha tret punts d’aquí…

    Destaca molt la derrota contra el Vilobí, que està entre els últims classificats. Què va passar?
    Primer de tot, estem parlant de principi de temporada. Encara no havíem trobat l’onze inicial que volíem… Però l’equip tampoc va respondre com esperàvem. Potser vam anar allà pensant que seria un partit còmode, i no ho va ser gens. Amb el nostre equip, si hi ha una cosa que no serà mai un partit és còmode, és molt difícil guanyar-nos, però també ens és molt difícil guanyar. Quan va començar el partit ens vam veure molt superiors, vam tenir 10 primers minuts que semblava que golejaríem, però de cop vam desconnectar. El Vilobí ens va marcar dos gols. A la segona part, després d’una bona esbroncada, l’equip s’endolla i reduïm distàncies, però ens vam quedar amb 10… i res. És el pitjor partit que hem fet, i esperem no repetir-ne cap.

    La plantilla és força ample, i a més a més, heu incorporat blocs de jugadors d’equips que han desaparegut com el Calonge B o el Llagostera C. Ha estat difícil unificar aquests grups en un sol equip?
    No. El grup del Llagostera C el coneixia jo personalment, i els del Calonge B, en Jordi. teníem clar que volíem bona gent, a part de bons jugadors. En Jordi i jo teníem clar que eren bona gent, i que no venien aquí a assolir protagonisme. Potser venien amb un altres objectius, més de passar-s’ho bé. Ens ha costat molt, però ara comencen a veure que l’objectiu és pujar. No ha sigut complicat fer equip perquè a la plantilla no hi ha ningú conflictiu. Tenim 25 caràcters (riures), que sempre creen petites disputes. Però al cap i a la fi, son molt bons nanos. Igual que l’equip tècnic, que som gent jove que dialoguem molt amb ells i hem aconseguit entendre’ns una miqueta.

    Tu que ja portes uns quants anys a la categoria, com la veus aquest any?
    Amb els 4 anys que porto al Guíxols, i el que havia estat al Cristinenc, és l’any més complicat. Hi ha 7 equips aspirants a pujar en una categoria de 16. No m’ho havia trobat mai, sempre hi havia 2-3 equips que feien una plantilla per pujar, però 7? Mai. A sobre, hi ha el handicap que els descensos de 3a catalana ens van tocar gairebé tots al nostre grup: Vilobí, Maçanet, Tordera B i Hostalric, que volen tornar a pujar, a més el Cristinenc, que ha fet un molt bon equip, el Lloret B, que sempre hi és, i la Batllòria, un equip que al seu camp treuen molt bon resultats. Hi ha 5 o 6 equips, inclosos nosaltres, que a 3a catalana estarien en zona còmode.

    La propera jornada visiteu el camp del Catalònia, equip que sempre ha sigut força assequible, però que aquest any està molt més fort: 3 jornades seguides sense perdre. Quin partit espereu a Calonge?
    Esperem un partit semblant al de la primera volta, on van venir amb moltes ganes. Per primer any, tenen un equip per a competir amb qui sigui, encara que siguin força irregulars. La jornada passada van guanyar al Tossa, 3er, i just abans de nadal, es van deixar els 3 punts davant el Maçanet Athlètic que no tenia cap punt. Ara venen en un moment on han sumat 7 dels 9 punts jugats, tenen ganes de seguir sumant, anem al seu camp. Personalment he tingut 7 enfrontaments, que els he guanyat tos menys el primer, on vam empatar, però tot i quan ells han estat pitjor, mai ens ho han posat fàcil. És un partit de rivalitat, els jugadors es coneixen. Ara, el problema que podem tenir és que el vestuari es cregui que serà un partit fàcil, perquè no ho serà per res, i per guanyar-lo, haurem de suar.


    Josep Manel Barnés: “La plantilla està allà dalt, son nanos molt competitius i ells volen pujar com sigui”

    17/01/2016

    La setmana passada vam encetar un cicle d’entrevistes als entrenadors dels 4 equips amateurs de la ciutat. Aquesta setmana, tocava el torn a Josep Manel Barnés, entrenador del Vilartagues, procedent del Sant Antoni (3a catalana) i que ha passat la majoria de la seva carrera d’entrenador al futbol base l’Aro.

    Quin era el principal objectiu del Vilartagues a inici de temporada?
    Ara fa riure, però com a plantilla, no hem fet cap objectiu. Ja sé que el primer que es fa és un objectiu comú. Quan vaig arribar la gent estava treballant, i comptàvem amb la meitat de la plantilla, i vaig pensar que ja ho faríem més endavant, i no ho hem acabat fent mai. Com a club sí que m’havien demanat què volien, em van dir simplement, tenir un bloc de gent que complís, que continués el bloc de l’any passat, i com que els últims anys acabaven molt justos la temporada, que es mantingués un equip ferm per a tenir un bloc per a la pròxima temporada.

    I ara que falta 1 partit per acabar la primera volta, hi ha l’objectiu de pujar?
    Dimarts ens vam intentar reunir per a parlar una mica d’objectius, i tampoc vam treure res clar. La plantilla està allà dalt, son nanos molt competitius i ells volen pujar com sigui. Però això també ens està perjudicant, els últims partits juguem amb molta ansietat i no juguem frescos. L’objectiu que s’han marcat ells, no ens està afavorint.

    No pujar, o no fer promoció aquest any, no seria un fracàs?
    No ho sé. En teoria no, com a club no ens ho han demanat, ens han dit que a la llarga sí que tenen intenció de fer-ho, però no a l’actualitat. Jo et diria que no, però… bé és que és molt aviat! Per mi no. Ens ho estem passant molt bé, ningú comptava que estiguéssim allà. Però és que perdem 2 partits i ens quedem desenganxats. Tenim una 2a volta molt “xunga”, hem d’anar a casa de tots els de dalt… Per mi no seria una decepció, però per algun jugador segur que sí, ells no ho tenen del tot clar encara.

    Així ells noten la pressió d’estar allà dalt
    Jo crec que sí. Ells diuen que no, però jo crec que sí. Noto que no juguem amb la frescor d’abans, els comentaris “si volem estar a dalt, no podem perdre punts aquí”, coses que al principi no ho senties i que ara ho noto.

    Parlant dels partits que venen, comenceu la 2a volta al camp de l’Aro, i el segon partit, us visita l’Sporting Vidrerenca, que va 3er. És el moment clau de la temporada?
    No, no ho crec. Evidentment, si es guanya, son partits que es diuen de 6 punts, perquè els guanyes tu i no els sumen ells, però crec que no. Si perds els dos partits, però guanyes la resta… ells han d’acabar jugant entre ells, també s’han de restar punts. Jo firmaria perdre aquests 2 i guanyar tota la resta de partits, i segur que estaríem a dalt.

    El primer partit de la temporada, contra l’Aro, que ja s’entreveia que seria un dels principals candidats a l’ascens, vau empatar 2 a 2. Com el recordes?
    Ells tenien moltes baixes, i nosaltres estàvem molt nerviosos. Va venir en Buli, que portava 2 o 3 entrenaments, i com que necessitàvem reforçar aquella zona, el vam posar, estava com un flam… Hi va haver, dins de cada part, dues parts molt diferenciades. A la primera part, una estona de domini de l’Aro molt clar, després nostre, a la segona part nostre i després d’ells… 4 partits dins d’1. Nosaltres molt nerviosos. Per mi molt emocionant perquè sóc d’allà i porto el futbol base d’allà, el recordo amb molta emoció. I ara ens espera un altre!

    Sou l’equip més golejador de la categoria, junt amb l’Sporting Vidrerenca. És Una assegurança tenir jugadors com Sergi Moradell i Gerard Gabaldón entre els màxims golejadors de la categoria.
    Sí. Gabaldón de res s’inventa un gol o unna passada, i en Sergi amb la seva lluita, desmarcades, i està molt encertat. Tot el treball que fas està ben recompensat i a més, s’ha d’agrair molt el mig del camp que tenim, dóna moltes assistències, roba moltes pilotes, fa que tinguem molta arribada dalt. Més que els davanters, el mig del camp ajuda molt

    Per altre banda, dels 5 primers, sou l’equip que rep més gols. La vostra assignatura pendent?
    Sí, però tampoc ho entrenem gaire. Per les característiques dels jugadors que tenim, és complicat que millorem aquesta aspecte. Els laterals, si els estirem una mica, quedem descoberts al darrere, algun central li agrada sortir, intentem jugar amb passades sortint des de central i es perden moltes pilotes, per tant és complicat. Ho sabem, si encaixéssim menys gol, amb els que fem, podríem assolir millor els objectius d’estar a dalt, però és molt complicat. Segurament no generaríem tantes ocasions i no atacaríem tant. Jo crec que seguirem així.

    Si no ens equivoquem, teniu actualment una plantilla de 25 fitxes…
    25, més unes quantes que estan al Guíxols B… en total hi ha 29 nanos amb opció de jugar, n’hi ha 2 que encara no han pogut debutar.

    Com es gestiona una plantilla tan gran?
    És complicat. Jo al principi vaig venir amb un bloc de 16 més 5 juvenils que pujaven. De cop i volta, a pretemporada, va començar a venir gent, no vam saber dir que no. Bé, vam decidir que la gent ja saltaria a última hora, perquè els últims anys havien tingut molts problemes de fitxes al final de temporada. Vam dir, ja s’aniran esborrant… i ens hem quedat amb tot el grup. El més difícil és el dijous fer la convocatòria, ja que la majoria compleixen i venen al entrenaments, és difícil dir-li a algú que no pot jugar. No sé com es gestiona, de moment, com que guanyem, tot és divertit i tots vant vinguent. Quan perdem dos partits seguits, fes-me l’entrevista i veuràs com canvia el tema.

    Si mirem la vostra primera volta, és espectacular, amb una derrota que destaca, la del Sant Antoni. Què va passar?
    No sabem què va passar, hi ha partits que poden ser de mala sort, errors arbitrals, errors individuals… però en aquest ens van dominar del minut 1 al 90. Al final, vam apretar i vam posar pilotes a l’àrea, i sí, vam tenir ocasions, vam ¡fer algun gol que ens van anul·lar… Però no sé què va passar. El camp petit, el Sant Antoni era l’últim, no sé si confiança. No ens ho expliquem, però mira, va passar, és la gràcia d’aquest esport.

    Com veus la categoria aquest any?
    Cada partit és diferent. Els equips no tenen un patró gaire clar excepte 2 o 3 que estan molt ben treballats i tenen una identitat molt clara. La resta, els pots anar a veure 3 cops però quan jugues contra ells, et trobes dos jugadors que no havies vist mai i que son els més bons i no saps d’on venen. Hi ha molta igualtat, qualsevol pot guanyar a qualsevol, sobretot fora de casa, on patim moltíssim. Hi ha alguna equips que han pujat, amb camp de gespa natural una mica mal tractada, que costa molt. La PB Lloret, que vam jugar la setmana passada, juguen molt bé i ens van sorprendre molt. El Malgrat, també acabat d’ascendir, i està a mitja taula donant guerra. Hi ha molta igualtat. El Sant Antoni i el Calonge, que van començar una mica despenjats, ara estan sumant i sortint una mica de la zona baixa. A la part baixa hi haurà molta guerra, la veritat. I a dalt, també hi ha 4 o 5 equips, com el Tossa i l’Anglès, que son espectaculars, el Vidrerenca, que ja ho sabíem però no ha abaixat el llistó i també estarà allà dalt segur.

    Anglès, Aro, Sporting Vidrerenca i vosaltres esteu destacats a la part alta. Jugueu una lliga diferent?
    Bé, estem allà dalt. A la primera volta hem guanyat gairebé tots els partits, només ens hem restat entre nosaltres. A aquest grup hi afegiria el Tossa, que si bé s’ha despenjat una mica, té una plantilla espectacular i juguen molt bé, i crec que pot donar guerra aquesta segona volta. No juguem una lliga diferent, sinó que les circumstàncies ens han fet estar més amunt,però això fa que els altres tinguin més ganes de guanyar-nos.,

    Quin és el vostre punt fort?
    Ara semblarà un tòpic, però és l’ambient. Però clar, guanyem i és molt difícil que hi hagi mal ambient. És un grup de jugadors que han anat vinguent perquè tenen els seus amics allà, la seva colla de quan jugaven aquí a l’escola. Es nota molt que surten de festa junts. És una de les claus, a part de la qualitat dels jugadors i del seu treball

    El proper partit, i últim de la primera volta, rebeu al Farners B. Quin partit espereu?
    És un dels equips que no he vist aquest any. Vistos els resultats, són molt irregulars, han guanyat a la PB Lloret i Tossa, però han fet resultats molt estranys amb els de baix. Si segueixes el guió de l’any passat, el Farners ha de jugar molt bé a futbol. Ha de tenir la pilota i aquests son els equips que ens fan mal, els que ens treuen la pilota i ens fan córrer. Els tenim molt de respecte. Segons tinc entès son un equip sortint de juvenils, que jugaven a preferent. Son joves, que fallen en experiència però com a equip, crec que son molt bons.


    Ivan Quintana: “La concentració i l’actitud que van posar l’últim partit, és la que s’ha d’exigir cada setmana”

    09/01/2016

    Passades les vacances de Nadal, torna el futbol a Sant Feliu. Amb el 2016, també acaben les primeres voltes de les categories catalanes. En motiu d’això, i per fer una mica de balanç de la primera meitat de les competicions, encetem una ronda d’entrevistes als 4 entrenadors dels equips amateurs de la ciutat.
    Per a inaugurar, ens vam trobar amb Ivan Quintana, entrenador del primer equip del Guíxols, i vam fer una petit balanç de la complicada trajectòria de l’equip des de l’inici de la temporada.

    Amb el parón de nadal, quines sensacions et queden?
    Ha vingut massa d’hora. Ara que estàvem en embranzida, estàvem bé, i hauríem pogut remuntar més

    Les sensacions a la pretemporada van ser excel·lents. Què va canviar?
    Excés de confiança. Jo diria que fins la jornada 6-7, encara estàvem de pretemporada. No ens exigíem com en un partit de competició. Fins que no va arribar la crua realitat, no ens hem posat a to, a competir

    Es va començar la lliga amb una plantilla de 24 jugadors. Creus que això ha perjudicat més que millorar?
    Jo crec que no. Crec en la fam, en les ganes de voler-se guanyar un lloc i si que és cert que no va ajudar. Però si haguéssim tingut més jugadors, crec que la competitivitat hagués sigut superior fins i tot abans. Però bé, si que és cert que no han millorat el que teníem.

    Decepcionat?
    Bé, decepcionat no, perquè ja els coneixia d’abans, en situacions diferents. Vulguis o no, un jugador, en funció d’on ve, on va, de la manera que jugaràs, els companys, no saps mai 100% com reaccionarà. Decepcionat no, perquè el futbol ja parteix d’això.

    Avui mateix, si haguessis de marcar un objectiu per l’equip, quin seria?
    Anar setmana a setmana perquè tenim rivals complicats, diferents, si creiem en nosaltres, cada setmana ens posarem a lloc, a to, i anirem planificant i posant objectius.

    Reculem. Blanes, 19 de setembre. Partit controlat, 0-2 al minut 61… i s’acaba perdent. Com recordes aquell partit?
    Uns dels pitjors minuts, moments i tot, del que recordo des de que estic aquí al Guíxols. És casi inexplicable, com un partit super super bo, tàcticament molt ben fet, ens marquen un gol, guanyant fins i tot 1 a 2, i ens creiem perdedors. Aquell punt va ser d’inflexió total per nosaltres.

    Des d’aquella jornada, s’encadenen 6 jornades sense guanyar, i donant força mala imatge. Com es gestiona una situació així?
    És la gestió d’un entrenador. No hem d’estar sempre a les bones, sinó en aquestes, les dolentes. Tampoc podem dir que haguem sortit del tot, però sí que son situacions que has de fer més de psicòleg, de mig pare, de calmar els egos. Has de fer de tot menys d’entrenador, És una situació complicada.

    Ja que hem parlat del pitjor partit, parlem d’uns dels millors. L’última jornada es va plantar cara al líder indiscutible de la categoria. Què ha canviat d’un partit a l’altre?
    Motivació i concentració. Partim de la base que som un equip molt jove, i encara no tenim l’experiència que ens escau en certs partits que potser poden ser més senzills, i la concentració i l’actitud que van posar l’últim partit, és la que s’ha d’exigir cada setmana. El que ha de canviar és només el camp i el rival.

    Fa 4 jornades que l’equip no perd. Creus que s’està redreçant el camí?
    Sí, sí, completament. Si més no en confiança, els jugadors s’ho creuen més. Des de la part tècnica tenim menys por a fer certs canvis, a jugar de certa manera, vas una mica més tranquil, pots provar coses que abans per necessitat o per altres qüestions no podies fer. És millor

    En 15 jornades, només dues victòries a casa, quan la temporada passada, el Josep Sunyer era un fortí. Què ha passat?
    És la concentració. Jugar a casa hauria de ser super difícil per un rival, ens coneixem el camp, les condicions, la rapidesa, Aquí sí, a casa hem de donar un punt més de puntuació envers la classificació i d’actitud, de demostrar des de el minut 1 que el rival ha de suar moltíssim per a puntuar.

    Creus que l’ambient del camp, més aviat fred, perjudica?
    Respecte l’any passat, que és oposat a aquest en quant a resultats, no he notat una diferència. Ni nervis, ni res. Jo ho haig d’agrair, els resultats no han estat ni són els esperats, i que no hi ha hagut aquell “rum rum” que podríem pretendre, referent a un equip que aspirava a molt més. O sigui, és fred l’ambient, però tan per bo com per dolent. Amb això no ens podem queixar

    Has arribat a témer per el teu lloc en algun moment?
    Es que quan fas aquest tipus de valoracions és quan entens si un canvi de tècnic realment és la solució envers un grup. En aquesta situació que hem passat, ho has pogut pensar, ho has valorat, perquè tens gent que parla, que et ve a veure, que ve als entrenaments. Amb en David ens ho hem, no plantejat, si no com dient: “escolta, aviam”, fem anàlisi intern, personal, envers el que proposem, els partits, i si realment és una cosa nostra. Vam arribar a la conclusió que no era així, i que havíem de millorar amb la motivació del jugador, “picant-lo”. perquè millorés. I és la diferència. No hem canviat ni la manera d’entrenar ni el sistema, ni res. És només apretar-los més.

    Fa poques setmanes, es va anunciar el fitxatge del davanter Carlos López. Què pot donar aquest jugador al Guíxols?
    Finalització. És un jugador que té experiència, ha estat en categories superiors. Aquell punt que ens ha faltat a vegades, en certs partits que els has dominat, has tingut 7-8 ocasions que normalment no hauries de tenir, i no marques, o marques nomes un gol. Això fa que el rival no t’entri en un partit. Molts punts els hem perdut entre el 85 i el 90 i perquè no hem matat el partit abans. Jo crec que m’ha de portar aquell punt més, que el rival ja llepi al minut 60.

    Robin està entrenant amb l’equip. S’espera que pugui jugar aviat?
    Sí. De fet, l’estic esperant. Té una actitud i unes condicions enormes. A més, dins el grup està molt ben assentat, i espero que com abans millor. Estic per trucar al metge perquè li doni l’alta

    L’any passat hi havia molta unitat dins el vestuari. Aquest any, ha fallat això?
    Ha costat més de tenir-la. El punt d’unitat que ara tenim és el que ha fet que els resultats milloressin. Ara, s’entrena més agraït, tothom suma. Vulguis o no, quan hi ha mals resultats, les culpes son d’un altre, mai és d’un mateix.

    Espereu algun fitxatge més?
    Ens estem movent. Hi ha alguna baixa que contemplem, alguna posició que hem de millorar. No puc assegurar que sigui cert, però estem mirant

    Com veus la categoria aquesta temporada?
    Molt més igualada que l’any passat. Hi ha 2o 3 rivals més assentats a la part alta, però del 3 cap avall, tothom puntua amb tothom. Nosaltres, per exemple a casa, no materialitzem els partits, però als rivals els passa més o menys el mateix. Tret del Llagostera B, un camp fortí, tots estan puntuant a tot arreu. El que més em preocupa és que des de Primera catalana, els equip gironins no estan donant la talla

    Podeu acabar lluitant per pujar?
    Ho haurem de mirar a partir de la jornada 18-20. A partir d’allà podrem valorar perquè si aquesta tendència que nosaltres tenim, la materialitzem en punts… “Ojo!”


    Francesc Igualador: “Aquí a la ciutat la gent està molt ben integrada”

    08/01/2016

    L’any 2006-07 va canviar la guerra convencional, tal com la coneixem. Actualment, hi entren les tecnologies, les xarxes socials, petits grups armats que capten natius de la zona per a què puguin treballar per a ells. Tot ai`xo ve en conseqüència dels fets que van passar al 2006 a la guerra d’Israel. D’aquests nous conflictes se’n diuen Conflictes Híbrids, i per això, Tribuna Ganxona s’ha trobat amb Francesc Igualador, analista en seguretat i conflictes híbrids, que ens ha respost algunes de les preguntesmés comuns en el tema del terrorisme.

    S’ha de tenir por?
    No, jo crec que no s’ha de tenir por. Sant Feliu és una ciutat bastant assenyada, i el que ha passat a París és un tema puntual.

    Sempre s’ha dit que, dins l’estat espanyol, Catalunya és un dels “punts calents”.
    Sí, Catalunya i les zones de Ceuta i Melilla són punts on hi ha una base de persones amb força ideològica, que estan aposentades i tenen les seves ramificacions a nivell europeu i internacional Això ho hem pogut veure a través de les últimes detencions i investigacions que les forces i cossos de seguretat de l’estat estan duent a terme.

    Per què?

    Catalunya és un punt geoestratègic dins de la península ibèrica, ja que tenim França i, per tant, Europa a davant. Hi ha molt bones comunicacions i és la porta del Mediterrani.

    Quin nivell d’alarma hi ha ara mateix?
    Des d’ara fa un any, després dels atemptats de Charlie Hebdo, estem a nivell 4.

    I el nivell 4 què implica?
    Doncs implica reforçar les mesures de seguretat a llocs estratègics de punts de comunicacions (aeroports, estacions…), on hi ha molt de volum de persones. En definitiva, llocs on hi ha un risc d’atemptat. Es reforça bastant als aeroports i als punts fronterers, per intentar que persones d’altres països, com el cas de França, puguin venir a parar aquí a conseqüència dels atemptats que hi ha hagut.

    Quin seria el perfil d’un jihadista?

    El perfil de la persona que trobaríem aquí, a la part occidental i europea, se’l coneix com “El lobo Solitario”. És una persona que tan pot utilitzar un kalashnikov, com amb un ganivet o un vehicle. Busca un ressò molt mediàtic de les seves accions. Moltes vegades no estan connectades directament amb el grup terrorista, són petites cèl·lules. Alguns tenen el recolzament d’altres persones, però normalment actuen sols.

    Què busquen amb les accions?
    Sobretot, un atac frontal a les democràcies, al món occidental tal com el coneixem nosaltres. I especialment, que tinguin molt de ressò cap al mal que fa el que representa el món occidental. Això es pot donar en grans capitals i ciutats.

    Com es busquen els nous adeptes?

    Els capten a través del seu entorn social, del seus amics o ja detecten persones que tenen una certa debilitat, un cert problema social. Poc a poc, es van guanyant a aquestes persones.

    En la lluita contra el terrorisme, sabem que hi treballa la Policia Nacional, els Mossos d’Esquadra,etc, és a dir, policies a gran escala. Però, com hi pot ajudar la policia local?
    La Policia Local fa una gran tasca, sobretot en passar informació als diferents cossos policials que hi treballen. Un exemple de la seva feina el trobem en quan es fa l’entorn escolar, veus una persona que professa aquesta religió, i cada vegada va canviant el seu aspecte. Aquesta persona es sol aïllar, canvia la seva indumentària, alguns es deixen barba, altres no. Però ja detectes que aquesta persona es va aïllant del seu propi entorn de la religió musulmana. Llavors ja detectes aspectes físics , que et fan sospitar que aquesta persona pot professar la part més radical de la religió. D’altre banda, aquestes persones són cada vegada més acurades i canvien sovint el seu aspecte per no aixecar sospites.

    És a dir, dins d’una comunitat musulmana com la de Sant Feliu, no és fàcil que hi hagi casos.
    Jo crec que no. Aquí a la ciutat la gent està molt ben integrada, es veu al dia a dia. De fet, penso que si els mateixos musulmans veiessin alguna persona té algun rebuig cap al món occidental, o pot ser una persona clau a les xarxes socials on s’està fomentant el jihadisme, ells mateixos ho posarien en coneixement de les forces policials.

    Aquest és un dels temes que més preocupen a la gent. Hi ha la sensació que, entre musulmans, no es delatarien, per més que ells estiguessin en contra del terrorisme.
    Jo crec que no és així, que el que fan és col·laborar. Ells no deixen de ser víctimes, perquè si hi hagués una petita acció causada per una persona de la seva comunitat, ells també quedarien dolguts, es sentirien traïts per aquella persona. Jo crec que tan ells, com la resta de ciutadans, col·laborarien si tinguessin una petita idea de que algú pot estar proper al jihadisme.
    Per a això, el Ministeri de l’Interior ha posat un telèfon (900 822 066) on les persones anònimament, poden trucar informant d’alguna sospita o indici. També hi ha un web on es pot enviar informació de manera anònima (Stop-radicalismos)

    Està preparada la policia local per a detectar casos?
    Sí. Les policies locals son la primera peça, estan al carrer treballant. Després es passa la informació als cossos especialitzats. La Policia Local és la policia comunitària que viu el dia a dia amb el ciutadà, és la primera pedra angular dels cossos i forces de seguretat.

    Entrevista realitzada per Laia Bodro i Vanessa Luque


    Entrevista amb l’escriptora amaziga Laila Karrouch

    10/09/2015

    La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora catalana d’origen amazic que resideix a Vic des dels vuit anys. Autora dels llibres “De Nador a Vic”, que va obtenir el Premi Columna Jove l’any 2004,  i “Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes”, del 2006.  El passat 22 d’agost va participar en l’acte “Immigració i emigració davant el procés català” a la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de la nostra ciutat i l’historiador i exdiputat Toni Strubell li va fer unes preguntes per a Tribuna Ganxona. 

     

    Laila, creus que els catalans d’origen coneixen prou bé els magrebins i viceversa?

    No. Aquest és precisament el problema, el desconeixement mutu.  Existeix una gran ignorància que s’acaba transformant en rebuig i crea falsos prejudicis.

    Què es pot fer per millorar aquest coneixement i la relació entre “comunitats”?

    La primera cosa que cal fer, crec, és adonar-se que no ens coneixem i ser conscients que sense això no podem ser bons veïns. A partir de llavors, parlar i actuar. La convivència és una obligació de tots , tant dels que han nascut al país com els que arriben d’altres llocs.  Crec que hi ha moltes coses a fer. Per exemple, formar associacions mixtes (immigrants i no immigrants) per compartir informació sobre temes que preocupen a la societat. Motivar tothom a col·laborar a les festes del barri, xerrades, crear espais d’intercanvis, fer cursos per l’aprenentatge de la llengua del país de convivència…

    Doncs hi ha molta feina a fer!

    I encara podria continuar amb el llistat de propostes, però el que mai es pot fer és deixar que el temps canviï les coses o que altres generacions ens solucionin els problemes. El temps no canvia, els que hem de canviar som nosaltres, els humans.

    Quina és la problemàtica de la dona àrab a Catalunya?

    El problema són els prejudicis que tenim tots plegats. De dona àrab n’hi ha tanta varietat com dones. A vegades penso que som tan simples que ens deixem emportar per la vestimenta o el físic d’una persona. La dona àrab té mala fama a Catalunya perquè pel seu aspecte es creu que està submisa i que viu en una presó sense reixes. Hauríem de prescindir-ne de la carcassa, mirar les persones pel que són i no pel que voldríem que fossin.

    Vostè què recomana a les joves àrabs en les seves vides?

    Als joves àrabs els recomano estudiar. Estudiar vol dir tenir ulls a la cara, tenir criteri i prendre decisions.

    Ha estat molt valenta i ha lluitat per fer una educació superior. Com ha estat la seva lluita?

    No hi ha lluites fàcils , però ningú ha dit que la vida ho sigui, de fàcil. Tot depèn de les ganes que un té per aconseguir allò que vol. Quan vaig començar a somiar amb un futur millor per a mi, estava completament sola. La solitud ens fa més valents i, fins i tot, ens  pot acabar agradant. Confesso que no és el meu cas. Però, vaig decidir començar una lluita carregada d’enganys, mentides i de sentiments de culpabilitat perquè no era la persona que els altres (les persones que més m’estimen) esperen que sigui.

    Hi ha paral.lelismes entre el món amazic i el catala?

    Molts!! “Amazic” vol dir “home lliure”. Precisament, ens uneix el desig de la llibertat. Històricament tenim punts en comú.

    Què li ha reportat sortir al programa “El convidat” d’Albert Om?

    Hi hagut un canvi en la meva vida. Gràcies al programa vaig poder demostrar la meva manera de fer i de pensar, sense fer teatre ni avergonyir-me de res. La gent, pel que comenta, em veu i em sent més propera i humana. Considero que va ser un repte, un regal.

    Com valora l’acollida que han tingut els seus llibres a Catalunya?

    Una acollida molt positiva. Les meves obres s’han tractat amb molt d’afecte.

    Què podem esperar del seu proper llibre?

    El proper és un experiment diferent perquè el protagonista és un noi adolescent que li passen una sèrie de successos. És un llibre dirigit als adolescents perquè he treballat amb ells més d’una dècada i m’han ensenyat molt.

    Vostè diu que viu entre dues “pàtries”. Com es viu això?

    Ho visc com la filla d’uns pares separats o divorciats, però aquells pares que s’estimen i es respecten, però per motius de vida no poden estar junts. Jo estic al mig. Els estimo per igual i els necessito per ser feliç.

     

     


    Francesc Cardús: “La opinió generalitzada dels Mossos d’Esquadra és bona”

    05/09/2015

    Francesc Cardús i Planas és l’Inspector cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) del Baix Empordà-Sant Feliu. L’ABP comprèn els municipis de Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro – S’Agaró, Santa Cristina d’Aro i Calonge. L’inspector Francesc Cardús es va incorporar com a cap a Sant Feliu aquest passat febrer, coincidint amb els carnavals i porta sis mesos en el càrrec.

    Va ingressar al Cos de Mossos d’Esquadra l’any 1985, enguany celebra els seus 30 anys de servei al país. Ha estat destinat a Barcelona, Girona, Tremp, La Seu d’Urgell, Mollet del Vallès i Blanes, entre d’altres. Abans de venir a Sant Feliu, els darrers llocs de responsabilitat que ha ocupat han estat com a Sots-cap de la Regió Policial del Pirineu, com a cap d’Instructors de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (escola de policia on es formen tots els mossos i els policies locals) i com a cap de l’ABP Selva Litoral (Blanes-Lloret-Tossa). En aquest darrer destí hi ha estat més de 10 anys, per tant, coneix el món turístic a fons.

    Senyor Cardús, quina valoració fa dels sis primers mesos al capdavant de la comissaria de Mossos d’Esquadra de Sant Feliu?

    Vaig arribar al febrer perquè vaig demanar un canvi, ja que ara ho tinc més a prop de la meva residència, i la veritat és que el canvi ha estat positiu, tot i que encara estic en procés d’adaptació i coneixença de les problemàtiques de la zona. Hem fet molta feina i més que en farem.

    Quines són aquestes problemàtiques? Amb què s’ha anat trobant aquests primers sis mesos?

    Els problemes que pateix Sant Feliu i totes les poblacions del nostre partit judicial no són diferents de les altres poblacions turístiques.  Durant l’estiu patim uns pics pel que fa a alguns tipus de delictes, tant greus com lleus, i la resta de l’any és més estable. El principal delicte és el furt, ja que els lladres aprofiten que el turista està relaxat per pispar-li la cartera, el mòbil o fins i tot la maleta. En d’altres períodes hem tingut robatoris en cases, però ara han minvat i ja no tenim la situació complicada que havíem tingut fa un temps.

    Ja que parla de furts, quins consells donaria a la gent que està de vacances o a la víctima potencial de furts?

    Hem de tenir en compte que la persona que està de vacances està relaxada i feliç, i per aquest motiu no sol estar a l’aguait. Dit això, cal vigilar les pertinences com ara els mòbils, que són molt llaminers. Per exemple, una persona va tranquil·la pel carrer xatejant, el lladre se li acosta per darrere i li pren el mòbil. Ja tenim el robatori.

    Un altre consell: cal vigilar les bosses de mà als restaurants, encara que la pengem de la cadira, pot ser que quan ens girem ja no hi sigui. I les maletes, quan es descarreguen del cotxe, també poden desaparèixer.  Són situacions molt quotidianes i hi ha gent que són autèntics experts i amb això fan el seu agost. Cal anar en compte, també, en no deixar objectes a la vista a l’interior del cotxe. Trencar el vidre amb un roc o una eina és molt senzill i un recurs fàcil pels lladres. I a les cases i apartaments, quantes més mesures de seguretat s’hi posin, millor, i aquestes poden ser des del gos fins una alarma, o tancaments de seguretat en portes i finestres.

    S’ha registrat algun problema, aquest any, per la Festa Major?

    No. La veritat és que tot ha estat correcte i ordenat.  Sí que hi hagut alguna persona que ha begut més del compte, però bé, això és normal a totes les festes majors. Però problemes greus, cap.

    Quina relació té amb les policies locals?

    La coordinació amb les policies locals és vital. Com a administracions públiques, la nostra funció és la de servei públic i hem d’anar tots a una. Per mi això és bàsic.  A nivell de patrulles base, la relació és bona, amb un treball de coordinació important i per part dels comandaments, fem reunions periòdiques amb els caps de les policies locals del partit judicial i establim els diferents protocols i prioritats tant en matèria de coordinació com de formació. Hi ha un treball que ja ve d’abans i ara em toca reforçar-lo amb l’objectiu de sumar i anar tots a una.

    Vostè, abans d’estar de cap a Sant Feliu, havia estat a la zona Blanes-Lloret-Tossa. Quines diferències més substancials ha trobat entre aquests municipis i la nostra zona?

    Hi ha molts punts en comú, però les diferències són importants.  Estem parlant de Blanes i Lloret, que cadascuna té gairebé el doble d’habitants que Sant Feliu.  Aquí, d’entrada, ja tenim una gran diferència. Un altre aspecte és el tipus de turisme, que no té res a veure.  Aquí el turisme és més semblant a Tossa. Està clar que el volum de feina no és el mateix, però pel que fa al tipus de problemàtiques, aquesta no canvia.

    Vostè és un gran defensor que les policies s’involucrin en la vida social dels municipis. Quines mesures prendrà referents a aquest afer?

    Aquí tenim un avantatge: el 90% dels mossos que treballen a la comissaria de Sant Feliu són de la zona o fa molts anys que exerceixen aquí, la majoria estan aparellats i emmainadats i, pel que he pogut veure, participen molt en la societat civil, en associacions culturals, esportives, d’oci… Per tant, l’encaix del Mosso d’Esquadra persona amb la comunitat és total. Ara, des del punt de vista institucional, jo, com a màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra a la zona, en sóc el primer representant. I per això m’interessa participar molt més en la vida pública i millorar aquest aspecte, ja que com a Institució hi hem de ser presents.

    La imatge que tenen, a ulls del ciutadà, els Mossos d’Esquadra, en general, hauria de millorar o ja està prou consolidada?

    Clar, això és com tot… Si li preguntes a una persona a qui acaben de posar una multa, segurament la visió que tindrà del cos de mossos, o de la policia local, o de qualsevol altra policia, serà la que serà. Per tant, des del punt de vista de la institució, no ens podem moure amb personalismes o amb anècdotes, ens hem de basar en dades el màxim d’objectives possible, donada la complexitat. El cos de Mossos d’Esquadra és una de les institucions més ben valorades a nivell de Catalunya a l’enquesta de seguretat pública, per exemple. Això és una dada. Aquí s’està fent feina important, i estem rebent els inputs de la gent, que t’agraeix el servei que fas i la dedicació davant problemes seriosos, personals. En general jo estic content. Quan vaig als actes, l’opinió generalitzada del servei que presta el cos de mossos és positiva.

    Es queda amb algun bon moment d’aquests sis mesos?

    Sí, hi ha molts bons moments, com ara la cohesió dins d’aquesta comissaria, la relació que acabes establint com a cap dels diferents mossos i mosses que treballen aquí. Intentes fer pinya, anem tots a una i fem una mica de corporativisme positiu. Això és una cosa que és sempre agradable. De vegades, com a cap, has d’assumir el paper que et toca, però per norma general la situació és bona. I a nivell extern hi ha hagut serveis interessants, i me’n vaig a dormir amb la satisfacció de què crec que he fet el que havia de fer, i a més, a mi aquesta feina m’agrada molt i per tant estic molt content.

    Hi ha algun pitjor moment?

    Pitjors moments, aquí, potser no, però sí que al llarg de la meva carrera professional he tingut moments durs.  El fet d’haver d’informar a una família de la mort d’un parent o d’una mare a qui el seu fill ha mort en un accident de trànsit, és una situació molt difícil i amb un desgast personal molt important. Això només ho sap la persona que ha de fer-ho. I si fos un cop a la vida, doncs passa i ja està… però passa sovint i això és difícil. Recordo també una situació a Lloret de Mar amb la mort i violació d’una turista italiana, per exemple, o una turista anglesa que va matar els seus dos fills petits. És a dir, són situacions tràgiques i que requereixen mecanismes personals per gestionar tota aquesta càrrega emocional negativa. No cal dir que totes les situacions de violència de la llar, tant de gènere com de fills a pares o amb els avis també són dramàtiques. Tot són aspectes negatius. Però al final del dia te’n vas amb la sensació d’haver fet un bon servei a la comunitat i de vegades intentes fer que les coses positives compensin les negatives.

     

    Autors: Ariadna Sala i Joan Serra


    Sopa de Cabra ens parlen del concert del proper dissabte a Sant Feliu

    11/07/2015

    El prfestivaloper divendres, Ludovico Einaudi donarà el tret de sortida al Festival Porta Ferrada d’enguany. Serà l’endemà, però, quan es podrà presenciar el primer esdeveniment massiu. El 18 de juliol, al Guíxols Arena, tindrà lloc un concert que ja ha venut més de 4000 entrades. Una mini-gira de preparació pel retorn en format àlbum dels gironins Sopa de Cabra que començarà a la nostra ciutat i que commemora els 30 anys dalt dels escenaris de la banda liderada per Gerard Quintana i Josep Thió. És per això que, aprofitant que el passat dimarts els teníem a la nostra ciutat escalfant motors, vam aprofitar per xerrar amb ells d’aquest concert i tot allò que l’envolta, fins i tot de músics ganxons que han treballat pel grup.

    Què pot trobar l’espectador en aquests tres concerts que fareu aquest any, el primer dels quals és a Sant Feliu dins el Festival Porta Ferrada?
    (Josep Thió (J.T.)) Menys elefants i tigres, qualsevol cosa (rialles). És Sopa de Cobra, però amb una aposta renovada i molt engrescadora, un espectacle on l’audiovisual hi té molta importància, amb continguts de vídeo i fins i tot tocarem alguna cançó nova de les que estem gravant actualment.
    (Gerard Quintana (G.Q.)) Tot això ens motiva per fer un pas endavant. Aquesta posada en escena l’havíem somiat, però en el nostre panorama és difícil fer un muntatge d’aquest tipus. Molts dels nostres concerts són gratuïts, no hi ha una gran quantitat de gent, els fem en festes majors o festivals on compartim escenari amb d’altres artistes… Normalment, per veure una posada en escena d’aquest tipus has d’esperar una gira d’algun artista internacional o algun gran esdeveniment. I per nosaltres, aquesta aposta per fer un salt, és satisfer un desig que normalment no hauríem pogut fer. I el fet que el concert convisqui amb la gravació de les noves cançons ens permet evitar estar tres mesos tancats fent una cosa, és a dir, l’endemà del concert podem seguir gravant. Ho viurem tot amb molta intensitat i frescor i aquest primer concert ens fa molta il•lusió.
    Aquest concert a Sant Feliu pot ser una prova per saber fins on podeu arribar en els altres dos?
    (G.Q) Sí, però vindrem aquí amb molta feina feta, que és la diferència amb altres tipus de concert que podíem haver fet, que demanen un treball previ important. Aquí venim amb totes les peces ajustades per tal que la maquinària funcioni.
    El so que podem trobar, tant al nou àlbum com al concert, és el so característic de sempre dels Sopa o té elements nous?
    (G.Q)Partint de la base que som els mateixos membres de sempre, sonarà a Sopa de Cabra. La gent reconeixerà de seguida la nostra manera de fer. En el nou disc no ens hem reinventat ni hem buscat una sonoritat diferent, sinó que hem buscat anar una mica més enllà del darrer disc “Plou i fa sol” on hi havia cançons com “Camins”. Sí que estem intentant, en la producció, no perdre comba respecte els sons que es porten aquests darrers anys.
    (J.T.) Aquesta vegada no hem estat pensant en reinventar-nos posant el nostre so nous elements com orquestres simfòniques o una big band. La proposta que fem és un gran projecte escènic, i a nivell de so està clar que no volem sonar antics i per això apostem per un tècnic freelance que ens fa un picot al dits quan tornem al so dels 80 i 90 i ens rectifica. La intenció és no renunciar a l’essència pop-rock de la banda, però amb el so d’ara, sense pretendre sonar com una banda adolescent o com el que no som.
    Els temes del nou àlbum són tots en català o n’hi ha en d’altres llengües?
    (G.Q.) De fet, n’hi ha sis en urdú i quatre en català (Esclatem a riure tots tres). No, ara seriosament, els temes són tots en català. És el que havíem fet els últims anys.
    En el concert que vau fer al Festival Strenes, vau comptar amb en Víctor Garcia a la bateria, que és un ganxó de tota la vida. Com el definiríeu o com el recordeu?
    (G.Q.)En Víctor és un dels millors bateries, no només de Catalunya sinó de l’Estat, i ja havia treballat amb ell en uns quants concerts d’estiu. Ell ens havia seguit de petit i com a anècdota, el dia del concert del Pont de Pedra ens va dir que no li féssim fer el “Si et quedes amb mi” en versió reggae perquè és una cançó que li agrada molt i la volia tocar en versió original. De veritat, em trec el barret amb ell perquè és un grandíssim músic. De fet, si en Pep Bosch no hagués pogut fer aquests tres concerts, està clar que el bateria hagués estat ell.
    (J.T.) Va ser una sorpresa per mi que em digués que als 14 anys érem un dels seus grups preferits. A part, que és una persona que sempre té un somriure a la cara i una bonhomia. I, a part, vam gaudir amb ell en aquell concert.
    Abans d’acomiadar-vos, voleu dir alguna cosa al públic de Sant Feliu?
    (G.Q.)Bé, a diferència de fa 4 anys, quan vam celebrar l’aniversari a Barcelona perquè només volíem fer un sol concert amb molta gent i en un lloc gran com el Sant Jordi, ara la intenció és no fer grans ciutats sinó fer-ho com quan vam començar, amb la proximitat. Tal com fèiem abans, picant pedra i venint a Sant Feliu a tocar amb Quercus, si feia falta. No érem ningú i ara volem començar com abans. Això té encant i més si ho fas en el Festival degà de Catalunya.
    I fent un apunt, abans que parlàvem d’en Víctor Garcia de Sant Feliu, recordem que en Xavi Lloses també és d’aquí i col•labora amb nosaltres al disc. En Lloses també és de la família i treballa amb qui faci falta i jo el defineixo com un mite local. I també he treballat algun cop amb en Marc Clos, amb les cançons de la bressola, i també amb en Xavi Monfort.

    El resultat de tot el que ens expliquen en aquesta entrevista el podreu saber el proper dissabte 18 de juliol a partir de les 10 del vespre al Guíxols Arena.


    Maria Parellada, l’àvia que es va autoinculpar pel 9N

    11/08/2015

    La senyora Maria Parellada, veïna de Barcelona de 96 anys, pocs dies després de la consulta del 9-N, va enviar una carta escrita a mà al fiscal general de l’Estat en què s’autoinculpava per haver anat a introduir la papereta a l’urna. Va ser una de les moltes autoinculpacions que es van fer als jutjats catalans per aquest fet democràtic que no va agradar al govern espanyol. Com que des de fa anys que aquesta senyora estiueja a la nostra ciutat -té avantpassats ganxons-, Tribuna Ganxona ha aprofitat per fer-li una entrevista a través de l’exdiputat Toni Strubell, que s’ha ofert molt amablement a ajudar-nos. Na Maria ens explica com veu el futur del nostre país i algunes de les seves memorables vivències.

    Vostè estiueja a Sant Feliu de fa molts anys…

    De tota la vida. El meu besavi era ganxó. Va sortir en veler a Puerto Rico deixant la meva besàvia aquí. Encara conservo les cartes que escrivia i que dirigia a “Carrer de Girona, Sant Feliu de Guíxols, Catalunya”. I les cartes arribaven!

    Vostè es va fer famosa per autoinculpar-se el 9N. Perquè ho va fer?

    Vaig trobar intolerable que volguessin criminalitzar el nostre President i els catalans per voler votar. Van matar el president Companys per defensar la llibertat i mai se’n disculparen. Ara, querellant-se contra Mas, mostren el seu tarannà antidemocràtic. Procuro ser fidel als meus principis, com el meu germà Caius, que era brillant en els estudis però no va ser notari per no jurar els “principios del Movimiento”.

    Perquè la gent s’ha fet independentista en aquest país?

    Perquè la història ha demostrat que alguns no són capaços de respectar la personalitat catalana. No ens traguen ni en “democràcia”. Jo ho he vist això tota la vida. El meu avi, que era notari, ja de jove anava a posar banderes catalanes quan era prohibit. Pel que fa a l’economia, tota la vida han sucat d’aquí i ara amb la crisi s’ha notat encara més. Ens volen arruïnar.

    Com veu les eleccions del 27S?

    Ens en sortirem, malgrat tots els impediments i pressions. M’agrada molt la candidatura de Junts pel Sí perquè és totalment transversal. Hi ha gent de tota mena. També respecto la CUP. Són llistes que mostren la fermesa dels catalans, que és allò que ens caracteritza. Els catalans tenim paraula.

    No té por de què pot passar amb la independència?

    De cap de les maneres. Serà la manera d’assegurar les pensions, no pas posar-les en entredit com fa Rajoy. Si amb la pressió que hem tingut tants segles ens n’hem pogut sortir, com no ens en sortirem essent independents amb un estat nostre? Necessitem viure en un clima de respecte, com a Suïssa, perquè dins Espanya no podem ser com som. L’Estat ens va en contra.

    A vostè com li va arribar ser catalanista?

    De família, de tota la vida ho hem estat. Vaig anar a una escola mútua, la Blanquerna, durant la Mancomunitat, on l’ensenyament era en català i amb continguts catalans. L’escola, després, va ser incautada per Franco. Era una escola molt avançada i, amb la Dictadura, tot se’n va anar en orris.

    Com veu la situació de la llengua catalana?

    Bé, però no podem abaixar la guàrdia. Em fa patir que els catalanoparlants de seguida renunciem a la nostra llengua. Així perdem una manera vital de fer conèixer el català a la gent. A més, tenim una literatura importantíssima que ja la voldrien per a si molts països.

    Vostè va traduir l’Esperit de Catalunya, el famós llibre de Josep Trueta.

    Sí. Vaig llegir el llibre en anglès i em va emocionar tant que vaig pensar que a França havien de conèixer el llibre i la història de Catalunya. És una espina que tinc clavada, perquè cap editorial me l’ha volgut publicar, encara.

    Vostè a la Guerra va ser infermera adscrita als franquistes.

    Sí. Al final de la guerra buscaven infermeres que anessin a Barcelona. Van fer un autocar per anar-hi i vam fer el viatge de Sant Sebastià d’una tirada. A la nit vam entrar a terra catalana i totes les noies, que eren catalanes, ens vam posar a cantar l’Emigrant de Verdaguer amb llàgrimes als ulls. El xofer de l’autocar no entenia res… de poc ens expedienten.

    Comenti el fet que hi hagués catalans que s’havien passat a Franco el 1936-37, però que després van ser antifranquistes.

    N’hi havia molts. Van haver de fugir per la guerra. Reunits a Sant Sebastià, molts acudien al cafè del Rin on s’hi feia una tertúlia en català. Estava molt mal vist. Solien esbroncar-los dient “hablen en cristiano”. Hi havia molta antipatia contra els catalans i molts van començar a veure que el franquisme era el pitjor.

    Vostè, de cara al 2S, què els diria als residents de Sant Feliu que no són d’origen català?

    Que facin el favor d’entendre la manera de ser de la gent d’aquí. Que tinguin en compte la nostra història i que ens ajudin amb el seu vot a tornar a ser un país normal, com abans de 1714. Serem molt bons veïns amb Espanya i això serà molt millor que avui, que no ens avenim.

    És optimista de cara al futur?
    Sí, molt, perquè crec molt en el poble català. Som un poble treballador i alhora artista. Tant tenim grans professionals com artistes com en Juli Garreta, un gran músic les sardanes del qual m’encantava de ballar al Passeig quan era més jove. Ara encara les vaig a escoltar.


    Jordi Lloveras (GdC-E): “Sant Feliu ha de ser una ciutat pensada per a les persones”

    21/05/2015

    Jordi Lloveras, carter lligat al sindicalisme, és el candidat escollit en assemblea per Guíxols des del Carrer. Aquesta plataforma surt de la mescla de la vella guàrdia comunista del PSUC i IU, l’ecologisme d’ICV i les noves idees d’esquerres d’Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, Procés Constituent, mesclades amb gent sense militància política activa. Lloveras valora la feina feta per l’equip de govern en matèria promocional, però no en el tema social.

     

    – Creu que hauria de ser el proper alcalde de Sant Feliu de Guíxols?
    Home, clar! Si no, ja no m’hi hauria presentat. De fet, nosaltres sempre hem dit que la nostra és una llista amb vocació guanyadora. Si hem plantejat la possibilitat de donar aquests canvis i aquesta manera de fer i d’entendre la política és per intentar governar. Si m’hi veig? Sí, es clar que m’hi veig!

    – Com va ser escollit com a candidat a l’alcaldia?
    Nosaltres som una plataforma, som els únics que som una plataforma. Incorporem gent que milita a partits com Iniciativa, Esquerra Unida Alternativa, gent que ve de moviments socials i del Procés Constituent, i persones com jo, que continuem sense militar enlloc. La plataforma va començar a funcionar fa 10-11 mesos i actualment som 72 persones adherides. Vam fer una assemblea, on tots els adherits estàvem en una llista, i jo vaig sortir el més votat. A partir d’aquí, vaig acceptar el compromís.

    – No és cap fusió amb ICV?
    No, no és cap fusió. Això és una plataforma que, insisteixo, engloba gent d’Iniciativa, i també d’altres plataformes. Engloba gent de totes les ideologies, però ens uneix una questió en comú, que entenem que aquest ajuntament necessita una sèrie de canvis socials, una altra visió.

    – Què destacaria del seu equip?
    Precisament, això de ser gent que venim d’origens tan diferents, ens dóna un valor molt important. Tenim gent que històricament s’ha presentat a les eleccions, per tant té un bagatge. També tenim gent que no ens hem presentat mai. Tenim gent que militava històricament al PSUC, com gent que a la època del PSUC no havia nascut. Per tant, tenim un equip capaç i preparat. A més ens hem dotat de col·laboracions molt importants. Per exemple, nosaltres defensem els pressupostos participatius, però no ho diem a l’atzar. Tenim un document preparat per a implantar els pressupostos participatius en inversions en els ajuntaments, que ens l’ha fet un Doctor en econòmiques, expert en temes de participació ciutadana, com és en Joan Bou, que és Catedràtic a la Universitat de Vic. Per tant, tenim un bon equip, jo el definiria com a excel·lent.

    – Quin model de ciutat hauria de tenir Sant Feliu?
    Parlar del model de ciutat és una mica agosarat, ja que es construeix en molts anys. Nosaltres diem que ha de ser una ciutat pensada per a les persones. En aquest sentit, nosaltres articulem, a partir d’un pla estratègic de ciutat per desenvolupar els propers 4 anys, 3 eixos: el primer, que fa referència a un projecte urbanístic cohesionat socialment, amb equipaments públics i zones lliures. Un altre eix, que és com dignifiquem la vida a la ciutat: educació, sanitat, cultura, esports, etc. I el tercer, que és com la ciutadania s’ha d’implicar, el que nosaltres diem de la participació i sobretot la transparència en la gestió.

    – Serien els eixos principals del programa?
    Sí. Després cada eix té propostes concretes. Per exemple, nosaltres tenim molt clar que no es pot fer un pàrking soterrani al passeig, i que hi ha moltes solucions. En questió d’urbanisme, tenim moltes idees, però no tenim un gran projecte faraònic. Hi ha una altra candidatura que es presenta que ha tret un gran projecte sobre l’asil Surís. Si tirem d’hemeroteca, resulta que aquest projecte neix fa dos anys plantejat per el regidor d’Iniciativa Joan Prat.
    En tema cultura, tenim un projecte molt engrescador, en què hi han col·laborat artistes consagrats com Manel Marzo-Mart, per a convertir l’antic hospital en un centre d’exposicions d’artistes locals i en un centre d’arts.

    – Quin paper creu que poden tenir de cara a formar governs?
    Doncs la veritat és que ni ens ho hem plantejat encara. Som molt poc professionals políticament parlant. Dependrà dels continguts socials dels programes que es plantegin. Per això no vam arribar a un acord amb l’ANC, dels 4 acords que plantejaven, nosaltres estàvem d’acord amb els 3 primers. L’últim punt deia, que en cas d’haver de decantar-nos per un alcalde o altre, ho havíem de fer per aquell alcalde que  també ho hagués signat. Precisament nosaltres que donem tant contingut al tema social…

    – Així el focus del vostre projecte és el tema social.
    Sí. Com deia abans, al nostre partit hi ha gent d’ideologies diferents. I ens entenem perquè tenim molt clar que el dia 24 el que fem és elegir persones per a governar la ciutat, no solucionar els problemes d’estat. Tenim molt clar que la plataforma no farà campanya del 27S, individualment, cadascú es situarà on vulgui.

    – Com valora els últims 4 anys de govern actual?
    Nosaltres creiem que l’Ajuntament ha sabut situar Sant Feliu al mapa, ha fet una bona política d’aparador. Però en canvi, en mirar tant a fora, s’han oblidat una mica de mirar cap a dins. Posem un exemple, Sant Feliu té una mitjana d’atur superior a la de les comarques gironines, té zones amb exclusió social, amb pobresa; però en canvi, té els fanals més moderns i macos de la comarca. Nosaltres, potser no hauríem posat els millors fanals, però hauríem intentat pal·liar altres temes com plans d’ocupació. Destinaríem més recursos a temes socials.


    Elena Delgado (CUP): “Els que manen han oblidat que l’Ajuntament és la casa de tots”

    15/05/2015

    Elena Delgado és la cap de llista escollida per l’assemblea local de les CUP i la única dona alcaldable a la nostra ciutat. Arrenca la campanya amb ganes de canviar el model polític i social català a través del municipalisme, on el poble és protagonista directe de la presa de decisions. Aquesta formació, nova a Sant Feliu, desplega un ventall ampli d’opcions polítiques de cara al 24 de maig.

    Creu que té possibilitats d’entrar de regidora a l’Ajuntament?

    Bé, de possibilitats en tenim tots. És una mica complicat ara, perquè hi ha moltes llistes, però nosaltres lluitem per a això.

    Què destacaria de l’equip amb el qual es presenta a les eleccions?

    El més important de les CUP és el nivell d’humanitat social. Som persones del carrer, no som polítics de professió. Som persones treballadores molt implicades en les lluites socials.

    Quin model creu que hauria de tenir Sant Feliu?

    Crec que Sant Feliu necessita un canvi de model perquè és un poble una mica apalancat. Es treballa bé dos mesos a l’any i fa falta motivació perquè sigui un poble actiu tot l’any per a tothom.

    Caldria enfocar diferent les polítiques econòmiques?

    Sí, el turisme és una base important de la nostra economia però es pot fomentar més mesos a l’any i formar cooperatives de treball, municipalitzar els serveis públics… Hi ha moltes coses que es poden fer, és molt extens però hi ha moltes formes d’activar el poble.

    Els eixos del seu programa electoral van en aquesta línia?

    Sobretot defensem les persones. Defensem el benestar comú, sobretot de totes les persones que vivim aquí. La base és crear una dinàmica perquè no haguem de necessitar assistència social però enfocant tots els problemes de totes les persones que no tenen feina o problemes per viure una vida digna.

    En el suposat cas que entressin té pensat algun pacte?

    Quan arribi el moment decidirem tot això en assemblea. Jo sóc cap de llista perquè m’han escollit a l’assemblea, ens presentem tots i m’ha tocat. Però tot es decideix en comú, és una base important. No podem estar al mateix càrrec més de quatre anys, després hem de marxar. Ni amiguismes, ni acomodar-se, ni res.

    Referent a la llista, la junta electoral ha desestimat l’entrada d’un membre de la seva llista per no tenir la nacionalitat espanyola. Quins arguments han donat?

    Precisament per això, per no tenir la nacionalitat. Creiem que al poble tenim molta immigració i persones que tenen dret a participar de la seva vida política, ja que condiciona el seu present i futur. Crec que la base de que pugui votar tothom que està empadronat és fonamental. Però la llei és així, i s’hauria de canviar.

    És compatible voler un Ajuntament o una política neta i embrutar les parets amb consignes?

    Des de la junta electoral hi ha el procés participatiu del repartiment dels fanals i no és equitatiu des del principi. Els partits grans tenen més visibilitat i més fanals. Jo crec que en unes eleccions el repartiment dels fanals hauria de ser equitatiu i com no ho és… A veure, nosaltres no som persones que destrossem coses, ni molt menys, sinó que creiem que hi ha molt pocs llocs i els altres partits han posat pancartes a llocs on tampoc haurien de posar-les. No som els únics que fem coses que no estan directament lligades al que ha indicat la junta electoral sinó que els altres jo crec que han sobrepassat aquest tema. Nosaltres no fem pintades al mobiliari urbà.

    Veurem Elena Delgado amb una xancleta a la mà titllant algú de gàngster en un ple com va fer David Fernández amb Rodrigo Rato?

    No sé si amb una xancleta però dient les coses com són, sí, segur.

    Pel que fa al logotip de la campanya, hem vist que hi ha l’Ajuntament de cap per avall. No creuen que això pot arribar a ferir la sensibilitat d’algun ciutadà? Perquè és la casa de tots, no només dels que hi manen.

    Creiem que els que manen han oblidat que és la casa de tots i és una manera de reflectir que fa falta que els que hi ha dins de l’Ajuntament se n’adonin de que és la casa de tots. I per això som aquí, perquè volem ser dins l’Ajuntament.

    Elena Delgado es considera independentista. Per convicció o perquè no hi ha més remei?
    L’autodeterminació de tots els pobles els he defensat sempre, tant aquí com a l’Amazones. Crec que el poble ha de tenir la capacitat de poder decidir el seu futur en tots els casos. I amb la independència de Catalunya el mateix.

    Què prefereix, Catalunya dins d’una Espanya comunista o una Catalunya independent manada per la dreta?

    Uf, prefereixo una Catalunya independent comunista. La dreta ha fet molt mal a la societat, ens ha fulminat la classe mitjana amb les retallades, ens han enviat a la misèria absoluta. És difícil la pregunta, des de la CUP precisament defensem la independència des del municipalisme perquè de mica en mica i en els llocs petits és on el poble va decidint.

    Què opines dels altres candidats a l’alcaldia?

    Jo sóc una persona molt escèptica, políticament. No és qüestió de desqualificar ningú, jo crec que tots tenim la suficient intel•ligència per veure què ha fet cadascú. Nosaltres som nous però sabem qui ha fet què. La resposta és que els ciutadans saben qui és qui. Nosaltres som treballadors i prou, venim amb tota la humilitat per lluitat pel bé comú.

    Com valora el fet de ser la única dona que és candidata a l’alcaldia?

    Em sembla molt malament. A mi m’agrada molt la consigna “Les dones al poder” i penso que sense dones no hi ha revolució. És una llàstima que no n’hi hagin més malgrat la llei de paritat.

    Transcripció: Ariadna Sala

     


    Pere Albó (MES): “No renunciem a fer el Museu Thyssen”

    14/05/2015

    Pere Albó fa una colla d’anys que volta per això de la política. Fins i tot va arribar a ser alcalde, però una moció de censura de Tots per Sant Feliu, el grup Amics i CiU el va deixar fora l’any 2010, un any abans d’acabar el mandat. Tot i això, va ser prou hàbil per deixar-se seduir per CiU, amb qui s’havia llançat els plats pel cap en moltes ocasions, i aconseguir que el PSC entrés al govern de Joan Alfons Albó (NO són cosins!!), li donés un càrrec de vicealcalde i un bon sou. La tempesta interna dels socialistes,però, l’ha obligat a unir-se al partit MES i a l’onada sobiranista.

    Creu que hauria de ser el proper alcalde de Sant Feliu de Guíxols?

    Indubtablement, sí. Crec que convé un canvi, però a la vegada crec que Sant Feliu té molts temes entre mans i el fet d’haver estat al govern i conèixer-los amb detall és fonamental. A part, es necessita un canvi generacional i el nostre equip és bastant més jove que el que hi ha ara. El que està clar és que la generació actual, que porta uns vint anys a l’Ajuntament, està esgotada. Quan jo vaig entrar per primer cop a l’Ajuntament, Joan Alfons Albó ja era alcalde i Carles Motas ja era regidor. És l’hora de deixar pas a idees noves.

    I si només pot ser regidor?

    Ja m’he conformat moltes vegades amb ser regidor i prou…però la nostra proposta és tan ambiciosa com les altres i el nostre projecte de ciutat és el millor. Si hem de tenir un paper secundari o d’acompanyament, ja es veurà, però no anem amb aquesta mentalitat.

    Aquesta resposta sobta, perquè vostès són un partit amb menys d’un any de vida…

    Doncs justament és el que la gent demana: partits nous, partits que hagin renunciat a la seva endogàmia, propostes polítiques de reforma i de superació a partits que han provocat la crisi. La societat demana eines noves i projectes nous i el que no convé són eines antigues que han portat mals resultats. Primer ho vam intentar fer des de dins del PSC però la dinàmica no era l’adequada i nosaltres tenim propostes pròpies i hem fet el pas de tirar endavant aquest projecte, que no només és local sinó d’abast nacional i imprescindible pel país.

    Què destacaria de l’equip amb el qual es presenta?

    Crec que és la millor llista que es presenta, tant per edats com per perfils, així com pertinença i coneixement de la ciutat, amb capacitat, forces i ganes de tirar-la endavant. Per exemple, la Júlia, que abans de ser regidora d’educació estava molt vinculada a les AMPAs; en Tote Albertí, activista social i de l’ANC; també tenim persones vinculades al món del turisme, el comerç, l’Associació de Festes Ganxones, un arquitecte, mestres, economistes, voluntaris, ecologistes, un ex alcalde,… és una llista molt complementària i inquieta. Els meus companys tenen una excel•lent qualitat humana, aquí no hi ha mariscals.

    Quin model de ciutat proposen?

    MES proposa un model de ciutat amb qualitat de vida. Les nostres prioritats són l’educació, ja que el futur passa per aquí, el compromís social, les polítiques d’habitatge, que han de ser una garantia i s’han de multiplicar, …

    I aquests serien els eixos del seu programa?

    Aquests i molts més. En matèria educativa, una prioritat per nosaltres és construir un institut nou i on hi ha l’actual tindríem una finca de propietat municipal per a futurs equipaments. I seguint en matèria urbanística, el sector Agglotap és una oportunitat magnífica per canviar la fesomia d’aquella zona de la ciutat, des de l’Asil fins la Rambla Generalitat. Tampoc renunciem, en absolut, al projecte d’un Museu Thyssen a l’antiga fàbrica Serra-Vicens, que ha de ser d’abast nacional i subvencionat per la Generalitat, ni a la capitalitat cultural amb l’eix Thyssen-Porta Ferrada i el gran nombre d’activitats culturals que ja tenim a la ciutat, que són un gran actiu. I hem de continuar sent un mur de contenció contra les retallades en l’atenció a les persones.

    Quina política de pactes podria seguir el seu partit? Acceptaria governar sense haver guanyat les eleccions?

    La política de pactes passa per les coincidències en el programa electoral. Quantes més coincidències programàtiques tinguem en comú, doncs més fàcil serà poder arribar a un acord. Això i que sigui un partit que tingui apostes democràtiques i de progrés.

    Creu que les mogudes que ha tingut com a vicealcalde li poden passar factura?

    Mogudes? Quines mogudes?

    Doncs per exemple la demanda de Tots per Sant Feliu en què la resolució d’un jutge diu que va cobrar diners irregularment. Com és que encara no ha tornat els diners cobrats durant el temps que la seva plaça de vicealcalde no estava creada?

    Al tanto, això és el que Tots per Sant Feliu ens ha venut! Que jo era un lladre! I això no és cert. El que va passar és que no es va publicar al BOP la creació de la plaça de vicealcalde, per tant es tractava d’un error tècnic, no pas polític. I en les dues sentències que diu Tots per Sant Feliu, l’únic que hi diu és que aquesta plaça no existia, que hi havia un error i que, per tant, vaig estar tenint un càrrec que oficialment no existia. És un error tècnic que en cap cas he de pagar jo, i cap sentència diu que jo he de tornar els diners. Perquè, repeteixo, fou un error de forma. O en quant a si pot passar factura, la veritat és que no ho crec, perquè la gent mira el programa.

    Vostè va dir, el dia de la seva presentació com a candidat, i ho acaba de repetir ara, que havia estat, dins el govern, el mur de contenció a les retallades de CIU. No creu que és una mica agosarat dir això, quan ha estat rebent un sou de més de 3000 euros al mes?

    I encara vaig tenir una oferta millor per part de Tots per Sant Feliu, però la vaig desestimar. És a dir, que he estat al govern perdent diners, perquè si hagués pactat amb els altres hagués estat millor per mi. I no només això, a mitjan mandat em vaig abaixar el sou i em vaig treure la dedicació exclusiva, un dels pocs polítics, sinó l’únic de Catalunya, que ho ha fet. I encara em segueixen linxant…

    L’any del 50è aniversari del Festival Porta Ferrada va haver-hi unes errades que no es poden tornar a repetir…anuncis de concerts falsos, concerts anul•lats a última hora, concert fracàs que van haver de regalar les entrades, … Va mancar seriositat en la seva àrea?

    De cap manera. Cal elogiar la tasca feta, no només aquell any, sinó els 4 de la legislatura, per l’àrea de Cultura. No era fàcil perquè veníem d’un deute d’uns 800.000 euros del Festival de l’anterior equip de govern, comandat per Laura Aiguaviva, ara a Tots per Sant Feliu. No sé què va passar, perquè la Laura és una noia molt vàlida, però la realitat és aquesta. Vam haver de fer molts equilibris en la gestió i en la programació del festival, i ara amb la contractació de la gestora que tenim, sembla que ho hem solucionat d’una vegada. Per tant, seriositat màxima per l’àrea de Cultura.

    Quina és la seva relació amb el PSC i, sobretot, amb Josep Melcior Muñoz?

    Excel•lent! No podria parlar pas malament d’ell, però tant a nivell local com a nivell nacional va passar el que va passar i es va arribar on es va arribar… però a nivell personal, relació boníssima. I a l’hora d’arribar a pactes, per programa, com he dit abans, podria ser una opció, sempre que el PSC ho vulgui, és clar.

    Perquè van trencar amb el PSC?

    No va ser una cosa que vingués d’un dia per l’altre,… ja feia temps que s’anava veient. És dolorós perquè tenia grans amistats en el PSC i ara ja no es podran fer coses junts. Però es va arribar a una cruïlla on la divergència no podia continuar sent una qüestió interna, perquè era d’una magnitud molt gran. Nosaltres ens vam definir nacionalment com a sobiranistes, a favor del dret a decidir…

    Entrevista a càrrec de Laia Bodro i Joan Serra


    Abraham Rodríguez (PP): “Aquest país requereix un altre estil de polítics”

    13/05/2015

    Abraham Rodríguez es presenta per primera vegada com a alcaldable a Sant Feliu de Guíxols i ho fa amb la il·lusió del principiant, del qui creu que en la política fa falta un tarannà diferent i que pot aportar coses interessants a la ciutat,  amb el suport unànime de tots els companys de partit.

    Com es va decidir, dins el Partit Popular, que vostè fos alcaldable?
    La idea va ser de la gent del PP de Sant Feliu, que van pensar que podia ser jo qui encapçalés aquesta llista.

    Creu que té opcions de ser el pròxim alcalde de Sant Feliu de Guíxols?
    M’agradaria ser-ho, però sent realista, és molt difícil. Podem aspirar a ser un tinent d’alcalde, però el PP aquí no està tan consolidat. Crec, realment, que no tenim opcions de guanyar. Ja m’agradaria, però passar de 1 a 9 regidors és molt difícil.

    El sostre del PP a Sant Feliu ha estat d’un regidor. Creu que pot superar aquesta marca?
    Sí, la veritat és que sí. En aquests moments estem molt animats, creiem que tenim molts factors al nostre costat i, sincerament, crec que sí que podem millorar aquesta marca.

    Tot i que les estadístiques generals marquen una baixada del PP, a Sant Feliu són optimistes?
    Sí, entre altres coses perquè jo sóc nascut i criat a Sant Feliu, sóc el primer alcaldable pel PP nascut i criat aquí, i la nostra llista està formada íntegrament per persones de Sant Feliu i això ens dóna més facilitats per a poder créixer. A les municipals, la gent vota més  la persona que no pas les sigles.

    En quin model de ciutat creu Abraham Rodríguez per Sant Feliu?
    Una ciutat on hi cabem tots, una ciutat pròspera, que els nostres fills tinguin un futur, en una ciutat turística, perquè és la base. Bàsicament una ciutat per a tots.

    Quines són les línies bàsiques del seu programa electoral?
    Les línies bàsiques del nostre programa estan basades en crear atractius turístics per a generar l’efecte trucada a inversors, amb la finalitat de desencallar i dinamitzar el turisme, el comerç i la construcció. La nostra campanya política incideix, especialment, en el turisme a Sant Feliu.

    Què ens podria dir del seu equip?
    És un grup de gent que vol allòque la gent de peu vol, amb ganes d’aportar, treballar, fer i créixer. Tenim un projecte i creiem en la força conjunta. Aquest país requereix un altre estil de polítics, gent del poble i compromesa amb Sant Feliu. Una part de la llista ja hi era a la llista anterior, però també hi ha molta gent nova.

    Quina política de pacte podria seguir el seu partit?
    Nosaltres no tenim cap problema en pactar amb ningú. Podem pactar amb qualsevol i sobre qualsevol tema local. Això sí, hi han coses que creiem innegociables, com la unitat d’Espanya, el respecte a les institucions i tolerància zero a la corrupció.

    Però el vostre partit, a nivell estatal, està esquitxat per la corrupció.
    Sí, com tots. La veritat és que en el nostre partit n’hi han molts, de corruptes, com a tots els llocs. Els corruptes no hi entenen, de sigles, tan sols són corruptes. Jo estic orgullós del meu partit perquè estan posant les eines per atrapar-los i posar-los davant  la justícia.

    Acaba de dir que una de les peces clau per la política de pactes és la unitat d’Espanya, per tant, ja entenem què en pensa de l’independentisme. Però, estaria d’acord en el dret a decidir?
    Sí. En aquest moment no es contempla perquè la constitució no ho permet, però es podrien fer moltes esmenes i, en un moment donat, sí. Tampoc vull dir que etigui a favor de la independència. El que vull dir és que dins el dret a decidir, ara en aquest moment no es pot perquè hi ha una llei que s’ha de respectar. Per tant ara sí que es pot treballar per mirar, d’alguna forma, de fer un referèndum. Però repeteixo, en aquest moment el dret a decidir és impossible.

    Li molesta més que no hi hagi la bandera espanyola a la façana de l’ajuntament o que hi hagi l’estelada a la vora del mar?
    En ser una habitant més de Sant Feliu estic habituat a viure rodejat d’estelades, i en principi aquesta estelada que ara s’ha agafat com un símbol reivindicatiu, jo crec que en aquest moment actua de manera provocativa. Però amb mi ha arribat el punt que m’és indiferent, no m’importa, però també sé que a molta gent del meu partit li agradaria que no hi fos. El que vulgui estelades que se la posi a casa seva. No comparteixo que en un lloc públic hi hagi d’haver una estelada. La bandera d’Espanya a l’Ajuntament? Hi hauria de ser. en aquest moment això és Espanya i Catalunya, hi haurien de ser les dues.

    Com valora els últims 4 anys del govern actual?
    Seguint la línia de la independència, Sant Feliu ha estat força respectuós amb els ciutadans que no la volem. Vist el que es veu a altres pobles, on l’han disfressat d’estelades, aquí han sigut força considerats i només n’han posat una . Joan Alfons Albó ho ha fet força bé, però també ha comès algun error, com entrar dins de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) , que costa a la ciutat gairebé 3.000€.

    Entrevista realitzada per Laia Bodro i Joan Serra. 

     

     


    Josep Melcior Muñoz: “Hem de reivindicar la capitalitat de la Costa Brava”

    11/05/2015

    El PSC, després de la marxa de Pere Albó al recent format partit MES, presenta Josep Melcior Muñoz com a cap de llista. Muñoz, de la vella guàrdia del PSC (fou regidor a la ciutat entre 1987 i 2001) torna, malgrat tot, amb una llista amb gent nova. El veterà polític es mostra bastant optimista de cares als resultats de les eleccions, tot i que els sondejos no li són favorables.

    Creu que té opcions reals de ser alcalde a partir del 25 de maig?

    Evidentment, des del moment que accepto encapçalar la candidatura i sóc escollit en primàries pels electors socialistes, crec fermament que puc guanyar les eleccions del 24 de maig.

    Quines expectatives té, amb el trencament del partit i la escissió a d’altres formacions per part d’una part de la militància socialista?

    Va marxar una part minoritària de militants i és legítim que tothom agafi el camí que vulgui, però el ressò mediàtic fou massa gran. Crec que aquesta pèrdua de militants no afecta el PSC perquè els que han marxat han apostat pel sobiranisme. Per tant nosaltres estem allà on érem i esperem que no ens afectarà.

    Les enquestes de caràcter general són poc optimistes de cares al PSC. Això, a nivell local, pot afectar?

    A les eleccions locals la gent valora moltes més coses, més enllà de les sigles. Som conscients que el PSC, a nivell nacional, no té una bona situació, però també som conscients que a nivell local convé que tinguem un bon projecte i un bon equip, i nosaltres ho oferim en aquestes eleccions.

    Es trobaria més còmode governant o a l’oposició?

    Qualsevol persona que es presenti en una llista, el que vol és governar. L’objectiu nostre és governar i el meu, ser el proper alcalde de Sant Feliu.

    Vostè ja va ser regidor en alguns mandats durant els anys 80 i 90. Quina experiència pot aportar?

    Vaig ser regidor per primer cop el 1987 i vaig estar a l’equip de govern fins el 1999. L’experiència és àmplia i diversa, he estat en diversos àmbits com educació, joventut, cultura, esports, recursos humans i fins i tot policia local. Evidentment, això em va omplir molt i em permet encarar aquest projecte amb aquest coneixement, tot i que amb els mètodes actuals i no pas els dels 80 i 90, perquè si d’una cosa estic convençut és que la situació ha canviat dràsticament. El món ha canviat, però tinc molt clar que la ciutat es va construir els anys 80 i 90 sota govern socialista i nosaltres, després de la crisi, volem recosir-la des del punt de vista social i econòmic.

    Es pot dir realment, amb aquests precedents, que vostè és la renovació del PSC? Què destacaria de la seva candidatura?

    Ara mateix, sóc és la renovació perquè he estat allunyat de les responsabilitats de govern des de 1999. I durant 16 anys han passat moltes coses. El meu bagatge em serveix a mi personalment i també de cares al nostre projecte, que inclou persones totalment noves en política. Això és un punt a favor de la meva candidatura. Dels 10 primers, en Salvador Calabuig i jo som els únics que aportem l’experiència de govern. Si la ciutat mira enrere, sabrà valorar la nostra aportació en aquell moment, però ara hem tornat perquè creiem que cal fer un salt endavant amb aquesta ciutat i, per fer-lo, cal experiència, joventut i renovació a fons de l’opció socialista. En alguns casos, tornem a les arrels, però amb d’altres som agosarats posant de número 4 a un noi de 18 anys, que serà regidor. Aquest és el canvi que hem fet els socialistes. Anem a jugar fort amb un projecte renovat, perquè els últims 16 anys vitals hem fet moltes coses de formació i personals relacionades amb gestió municipal.

    Què l’ha fet envalentir per tornar-se a presentar?

    Prenc aquesta decisió perquè crec que la nostra ciutat ha de fer un salt important endavant per situar-la d’una vegada entre les capdavanteres de les nostres comarques i el nostre país. El que convé és una renovació de la manera de fer les coses, des dels punts de vista polític i de gestió. A mi m’engresca el fet de poder-la oferir amb la meva voluntat de servei demostrable durant molts anys. Porto Sant Feliu a dins, crec en aquesta ciutat i crec que puc fer-li una transformació important, per això m’hi poso.

    Quin model de ciutat creu que hauria de tenir Sant Feliu?

    El nostre model té uns punts bàsics, com ara la garantia d’uns serveis iguals per a tothom, sense exclusions ni discriminacions. El govern ha de tractar a tothom de la mateixa manera, administrativament i en tots els àmbits municipals(cultura, educació, esport,…) És difícil però ha de ser així, i tinc dubtes que realment ara ho sigui. També volem que l’economia sigui estable, sense viure de bombolles. Hem de tenir un model turístic i reivindicar que som la capital de la Costa Brava, encara que d’altres s’autoanomenin així. Hem de crear un nou marc econòmic social i de turisme amb coresponsabilitat d’empresaris, treballadors i ajuntament, en un Ens de gestió. Insistirem molt en la seva creació, perquè és bàsic tenir un horitzó, saber què ens convé com a ciutat i cap on hem d’anar, oferir un producte turístic únic i original, estudiar com transformar i potenciar la ciutat, la seva façana de mar. Hem de ser capaços, entre tots, de creure que Sant Feliu ha de ser un puntal de l’economia gironina en matèria turística.

    Per tant, aquests són els eixos del seu programa electoral?

    Ens preocupa l’economia, l’ocupació, l’estructura urbana i el manteniment de la ciutat. Estem contents que s’hagin desencallat alguns temes urbanístics com la finca d’Agglotap, però ara caldrà repensar tots aquests espais del voltant i també l’aparcament del Passeig, ja que sobre el Passeig no hi ha d’haver cotxes. Tot això s’ha de debatre amb la intervenció del màxim de gent possible, no ha de ser una decisió política ni de la societat per lliure. Tothom ha de ser coresponsable i si es fa un referèndum, ha de cobrir el màxim d’opcions, no només un “sí” o un “no”. Un altre eix del programa és l’educació, tant la reglada com la no reglada, suport, espais per fer deures, espais amb wifi, garantir l’accés a un dret com són les escoles bressol als 2 anys,… També cal garantir els drets mínims dels més desafavorits, que ningú es quedi sense menjar o desatès, ni gent amb pobresa energètica i el dret a l’habitatge digne, amb voluntat política de l’Ajuntament malgrat que el govern de la Generalitat de Catalunya sigui incapaç de portar-ho a terme. La prioritat a Sant Feliu han de ser les persones.

    Com definiria els caps de llista adversaris en aquestes eleccions?

    Hi ha algun cap de llista que tot just l’acabo de conèixer, però la relació amb tots ells és bona, he parlat amb tots. Tothom que encapçala una llista està oferint el màxim de les seves possibilitats i mereix respecte. M’agradaria que tots treballéssim des del diàleg i el consens , perquè si els polítics es dediquen a discutir entre ells, el ciutadà no hi vol saber res.

    Com valora l’equip de govern d’aquest darrers 4 anys?

    El PSC ha estat en la coalició de govern i cal valorar la feina feta com a notable. Jo destaco fermament la feina feta per la Verònica Lahoya i en Joan Vicente en servei socials i urbanisme, respectivament. La Verònica ha impedit que l’atenció a les persones anés a la baixa per la crisi i en Joan ha anat recuperat espais difícils de recuperar per la ciutat.

    Repetirien el pacte PSC-CiU?

    Ara mateix, no és el moment de parlar d’això. Es pot repetir o es pot pactar amb d’altres grups. Som conscients que es necessitaran voluntats d’entesa, però ara mateix no ens podem decantar. Les nostres línies vermelles són els partits xenòfobs i a Sant Feliu no se’n presenta cap. Si no hi ha majories suficients, caldrà diàleg. Però ara mateix, ningú sap si serà primer o tercer, per tant seria parlar per parlar.

    Josep Melcior Muñoz, de quina branca del PSC és? De la independentista,de la federalista o de la unionista?

    Catalanista quan parlo de Catalunya i federalista amb la meva visió d’Espanya. Sent federalista i ganxó, no faig res més que respectar els nostres avantpassats.

    Entrevista a càrrec de Laia Bodro i Joan Serra

     


    Aquest lloc web utilitza cookies per tal que tinguis la millor experiència d'usuari. Si segueixes navegant estàs donant el teu consentiment per a l' acceptació de les esmentades cookies i l' acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç par a més informació.plugin cookies

    ACEPTAR
    Aviso de cookies