• Categories
  • Resolució de solidaritat amb el dret d’autodeterminació del poble català

    08/09/2017
    Durant el IV Congrés Mundial de la Unitat Internacional dels Treballadors – Quarta internacional (UIT-QI) es va llegir aquest manifest de solidaritat amb el referèndum de l’1 d’octubre: 
     
    1. Des de fa sis anys el poble català es manifesta massivament per la independència de l’Estat espanyol. El Parlament de Catalunya va aprovar cridar a un referèndum d’autodeterminació. El Govern català va fixar aquest referèndum per al pròxim 1 d’octubre.
    2. El Govern i els tribunals de l’Estat espanyol han advertit que no toleraran el referèndum i han anunciat un arsenal de mesures repressives per impedir-ho: judicis, intervenció de les institucions de Catalunya i de les forces repressives de l’estat. Al costat del Govern del Partit Popular s’han alineat Ciutadans i el PSOE.
    3. Defensem el referèndum de l’1 d’octubre. Cridem a votar per la independència del poble català, no només perquè s’ha expressat massivament en aquest sentit, sinó també perquè la necessària relació entre pobles i nacions que avui formen l’estat espanyol ha de fer-se sense imposicions i això no és possible sota la Monarquia centralista. La unitat de treballadors/as ha de realitzar-se en defensa d’aquest dret democràtic. Una República a Catalunya obriria un camí per a altres pobles i nacions per acabar amb aquest anacrònic règim imposat al final del franquisme. Lluitem perquè aquesta república sigui de i pels i les treballadores, en el camí d’una Federació de Repúbliques Socialistes.
     
    Cridem a la solidaritat internacional dels i de les treballadores i les seves organitzacions contra la repressió de l’Estat espanyol en defensa del dret d’autodeterminació:
    Referèndum l’1 d’octubre
     
    Lluita Internacionalista
     

    Guanyar el referèndum amb la mobilització des de baix

    29/06/2017

    El 9 de juny el president de la Generalitat fixava la data de l’1 d’octubre i la pregunta pel referèndum. Al cap de dos dies. entre 30.000 i 40.000 persones sortien al carrer per donar suport al referèndum. La resposta del Govern Rajoy va ser entre el menyspreu i l’amenaça, tot dient que té preparada tota la bateria de mesures per impedir-ho, i per mostra, convoca el 19 de juny la cúpula de l’exèrcit a Barcelona. Comença el compte enrere. Però en el xoc previsible, el que compta no seran les declaracions i accions dels dos governs, sinó les forces socials que hi ha al darrere, d’una banda la mobilització popular i de l’altra l’aparell de l’estat monàrquic.
    En el bloc constitucional monàrquic contra el dret a l’autodeterminació no hi ha novetats: el “nou” PSOE s’alinea amb el Govern i, a Catalunya, Iceta fa el trist paper de teloner de les proclames enceses de C’s i PP. Totes les mirades es giren cap els Comuns, que inicialment es desmarquen de la convocatòria de referèndum amb exigències que, per impossibles, es giren contra la convocatòria. Però immediatament els creixen les tensions internes, amb una ICV (Coscubiela) més bel·ligerant amb la convocatòria, Podem Catalunya (Fachín) més receptiu i els Comuns (Colau/Domènech) que miren de guanyar temps. Però el dilluns 12 de juny es refà la unitat “sobiranista”, Comuns amb JXS i la CUP en suport de Nuet, portaveu de QSQEP que ha de declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès des de la mesa del Parlament la votació del referèndum. I és que l’espai quasi inexistent que cerquen els Comuns –i que intenten compartir amb les direccions sindicals de CCOO i UGT- es fa zero quan l’estat actua amb la repressió. Però sense repressió, com podrà Rajoy evitar el referèndum? Aquesta és la quadratura del cercle.
    La importància dels Comuns, més enllà d’alguns escons més, rau en què avui són el referent majoritari dels treballadors de Barcelona i el cinturó industrial que els van donar els vots decisius per ser primera força a les eleccions legislatives. L’obrer català, sovint nascut a la resta de l’estat, s’ha mirat amb expectació però a distància les grans mobilitzacions per la independència, però també ha rebutjat clarament de participar de les manifestacions minoritàries que C’s o el PP (amb alguns sectors del PSC) han fet per la unitat d’Espanya. Perquè una cosa és que vegin clara la independència i l’altra que sàpiguen que el PP, com ara C’s, són els dos instruments de la patronal.
    La classe obrera catalana acabarà sent –com ho va ser el 1934- determinant en el naixement de la República Catalana. No només en termes numèrics, en què fa decantar abassegadorament el cantó del referèndum i la república, perquè com sempre, és qui menys té a perdre i més a guanyar.També perquè és qui té a les mans instruments indispensables per aturar la repressió, com la vaga general. Perquè són el pont més directe a què la solidaritat amb Catalunya s’entengui arreu de l’estat i a l’exterior. I com a tantes altres confrontacions, les mobilitzacions que es facin a Bilbao, Madrid o Sevilla seran determinants per aturar els cops de l’estat, que de ben segur vindran. I no només com una mostra de solidaritat, sinó com una palanca per començar a esquerdar el règim hereu de la dictadura que oprimeix la classe treballadora d’arreu de l’estat.
    Els dos actors principals des de l’escena política parteixen amb extraordinària debilitat interna. El Govern Rajoy, amb dificultats per mantenir la governabilitat, fent equilibris, creuat per la corrupció que és un insult constant davant les difícils condicions de vida i​ pobresa que pateix la gent treballadora. Però no és menys veritat que aquesta corrupció també afecta la burgesia catalana i els seus representats polítics, amb el PDcat, amb Mas al capdavant. El cas Gordó n’és el darrer exemple. La seva debilitat, però, va més enllà de la corrupció i rau en que és el govern continuador de les retallades i privatitzacions, en el qual no tenim cap confiança. Per això, cal la mobilització i encara és més il·lusionant el futur, perquè si guanyem la república, aquesta tindrà un fort contingut social. I perquè, si guanyem la República Catalana, aquesta girarà a l’esquerra. La mobilització ha de forçar el Govern a arribar fins el final.
    Important en aquesta recta final pot tornar a ser la CUP-CC, que s’ha mantingut amb perfil baix i va deixar perdre ser l’interlocutor clar de les classes populars en el vot dels  pressupostos. Cal una acció decidida en la lluita pel referèndum i pel sí que connecti amb la problemàtica social, que hi doni resposta, que impulsi la mobilització. Cal desplegar la més àmplia campanya pel suport popular al referèndum i pel sí, amb la constitució de plataformes àmplies des de l’esquerra pel referèndum i pel sí, per treballar fàbriques i barris populars . La preparació de l’11 de setembre serà determinant per demostrar la capacitat mobilitzadora.
    Ens cal respondre amb la mobilització com a resposta a les provocacions i a la creixent repressió de l’estat. Si s’arriba a detencions, suspensió d’institucions o a la imposició per la força, cal reclamar la convocatòria de la vaga general.
    Caldria cridar des de la CUP-CC a una reunió urgent de partits, moviments i tota mena d’entitats de tot l’estat per organitzar una Plataforma pel Dret a Decidir dels pobles, per desplegar una campanya de solidaritat pel dret d’autodeterminació i contra la repressió. El SAT o Bildu ja s’hi han mostrat disposats. La celebració del referèndum i la república a Catalunya obre el camí per desfer-nos arreu de la Monarquia que va deixar Franco. Només amb aquesta ruptura democràtica (que no es va deixar fer al 78) és possible obrir una nova via de relació entre els pobles i de garantir els drets de la població treballadora. També cal articular des d’ara iniciatives a nivell internacional des de l’esquerra europea i mundial en defensa dels drets democràtics que neguen l’Estat Espanyol i la Unió Europea.


    Refugiats: aturem la guerra de frontera

    18/02/2017

    Europa no viu una crisi de refugiats ni una crisi humanitària: el que està en crisi és la capacitat dels estats de controlar les seves fronteres i sobretot el dret fonamental de la gent a moure’s pel planeta per trobar un lloc segur i on pugui construir-se un futur. Més enllà del sentiment de solidaritat que ens remou veure les catastròfiques imatges d’homes, dones i criatures jugant-se la vida al Mediterrani o morint-se de fred als Balcans, aquesta crisi té una arrel política i uns responsables molts clars que hem d’assenyalar i combatre si de debò volem trobar solucions.
    Lluny de la imatge d’una allau humana informe i inabastable, el cert és que més de la meitat de demandants d’asil arribats l’any passat al Europa prové només de cinc països: Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Nigèria i Eritrea. Cinc crisis concretes, amb els seus respectius responsables. No podem entendre el problema dels refugiats a Europa sense preguntar-nos què està passant a Síria, principal expulsor de població del planeta, sense analitzar el procés polític i social recent del país.
    Els refugiats sirians
    Sovint el moviment de solidaritat veu els refugiats només con individus que necessiten ajuda, quan la realitat és que són un dels resultats d’una revolució popular massacrada per la dictadura de Baixar al-Assad i els seus aliats. I fins que no s’abordi aquesta causa continuaran arribant refugiats a Europa. Molts dels activistes que eren la clau de volta d’aquest moviment popular van acabar havent de fugir als països veïns i a Europa per la magnitud de la violència del règim: i continuen avui sent part d’aquesta revolució i el que esperen és que els reconeguem com a tals, no només com a receptors de la nostra ajuda humanitària. El ritme i les onades dels fluxos respon perfectament a la dinàmica del conflicte i també els xocs entre diferents comunitats. No oblidem la imatge d’aquells lluitadors per la llibertat i la revolució que el 39 arribaven a França per Le Pertus, després d’haver deixat molts morts i el futur al darrera i en comptes d’acollida i solidaritat es trobaven camps de concentració i el menyspreu a Argelés. Mentre un sector important de l’esquerra es nega encara a reconèixer que el màxim responsable d’aquesta catàstrofe és el règim de Baixar Al-Assad el relat dels refugiats és perfectament coherent: un 90% assegura que va fugir per la persecució del règim i els seus aliats. Si no entenem Síria, no entenem res de res i quedem atrapats en la retòrica de l’allau i l’antiterrorisme que fomenten els governs europeus. A Afganistan i a l’Iraq, es viu la inestabilitat que han deixat l’imperialisme després de la invasió d’ambos països.
    La distribució geogràfica dels refugiats
    Tampoc Europa és el principal receptor de la gent que fuig. Sumades totes les rutes, l’any passat van arribar al continent 362.000 persones. Des de 2011, quan van començar les revoltes i revolucions al món àrab que van fer saltar pels aires règims com el de Gaddafi, que convenientment finançat per Itàlia feia de tap als migrants subsaharians, han arribat a Europa menys d’1,8 milions de persones. Una xifra perfectament assumible per a un continent amb 500 milions d’habitants, amb alguns dels països més rics del món i que a més necessita mà d’obra jove. Només Turquia -que en el rànquing de PIB per càpita ocuparia el lloc 27 dels 28 països de la UE- acull més de 3,5 milions de refugiats. El Líban, un petit país de només 4 milions d’habitants ha superat el milió. Això sense comptar els 8 milions de desplaçats interns que han hagut de deixar casa seva i continuen dins de Síria sota les bombes. No, la crisi de refugiats i humanitària no és a Europa: és a Síria i als països veïns.
    La hipocresia de la UE
    Els escarafalls de la UE i els estats membres davant el mur i el veto migratori de Trump són pura hipocresia. Fa un any Alemanya i Brussel·les havien tancat la porta als refugiats amb l’acord de la vergonya amb Turquia, pel qual el govern de Recep Tayip Erdogan, en plena deriva autoritària, s’ha convertit en un mur per als qui intenten arribar a Europa. A canvi de sis mil milions d’euros i el silenci europeu en la seva guerra contra els kurds, contra l’esquerra i contra la llibertat de premsa per aconseguir poders executius il·limitats.
    Les queixes de la UE contra Trump són xerrameca, després que la política de blindatge de les fronteres hagi convertit el Mediterrani en un gran cementiri. Més de cinc mil morts registrats el 2016 (ningú sap quants de són de debò perquè molts cossos se’ls empassa el mar sense deixar rastre o retornen arrossegats al punt de partida): més morts que mai.
    La guerra de frontera contra els refugiats
    Tècnicament es parla de “guerra” quan un conflicte supera els mil morts en un any. El que passa al Mediterrani, doncs, és una autèntica guerra contra la migració: l’única diferència és que les víctimes són totes del mateix bàndol. És una guerra a terra que es practica amb tanques, murs, trinxeres, centres de detenció…. I quan també utilitzant el mar com un fossat dels cocodrils, que són els vaixells de l’OTAN ) o el dispositiu de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres. Els soldats són policies exèrcits i grups paramilitars. I , com sempre, n’hi ha que hi fan negoci: tota una industria de la guerra de frontera, que va des d’empreses espanyoles que s’enorgulleixen ser fabricants en exclusiva de filats de ganivetes fins a les companyies de seguretat privada a les quals se subcontracta la vigilància dels centres de detenció.
    Cal recordar que Espanya ha estat el mal model que ara emulen els socis europeus: les tanques de Ceuta i Melilla, els 14 assassinats de la platja del Tarajal a mans de la Guàrdia Civil que continuen impunes (l’exdirector general i màxim responsable del cos, Arsenio Fernandez de Mesa acaba de ser convenientment recompensat amb un lloc al consell d’administració de Red Eléctrica de España). I sobretot la política d’externalització del control fronterer cap a estats africans sense cap mena de garantia democràtica perquè –amb càrrec als fons destinats a cooperació- perquè frenin els immigrants abans que s’acostin a les fronteres europees.
    Les causes de la política europea
    Contravenint les seves pròpies lleis i i els tractats internacionals que han subscrit, Europa trepitja el dret d’asil i respon amb la guerra de fronteres… la frontera més desigual del món: un continent vell, ric i en pau, envoltat d’un món jove, empobrit i en guerra. A més, la frontera no és només un espai físic: són barreres legals, policials prejudicis… un cop han superat la trinxera la majoria van amb “la frontera” sobre les seves espatlles cada cop que han de sortir de casa, enfrontant-se al racisme institucional, als controls policials racistes al metro, a la discriminació en l’accés als serveis públics, a la vivenda o a la feina.
    El que hi ha al darrere d’aquestes polítiques no és frenar la immigració (tothom sap que és impossible) sinó sobretot tres coses. En primer lloc una nova justificació per a les retallades: “aquí no hi cap tothom, la nostra capacitat d’acollida és limitada, els serveis públics tenen un topall” és el nou mantra i de res serveixen tots els estudis i l’experiència que demostren que la immigració, de sempre, ha aportat més riquesa de la que consumeix. En segon lloc, el manteniment d’una capa de mà d’obra sense drets (en el cas dels sense papers, com els milers de subsaharians que estan treballant a l’agricultura italiana) i vulnerable a la sobreexplotació. I finalment el retrocés de drets i llibertats que s’empara en el pretext de la lluita antiterrorista i que es tradueix en mesures com la llei mordassa a l’estat Espanyol o l’estat d’emergència permanent a França.
    Aquestes lleis, i no l’arribada de refugiats en si mateixa, són les que expliquen el creixement de l’extrema dreta a Europa, que no es fa forta allà on hi ha més crisi o més refugiats sinó on s’imposa aquest discurs polític, sovint, com passa a França de la mà d’un govern que es diu d’esquerres i que ha portat Marine Le Pen a les portes de guanyar les presidencials d’aquesta primavera. Envalentida pel triomf de Trump, i reforçada per Putin, l’extrema dreta està en condicions d’imposar-se també a Holanda, mentre que a Alemanya triplicaria resultats el setembre.
    És per això que la defensa dels drets dels refugiats no és només un problema humanitari, ètic o moral. No és només una qüestió de solidaritat i empatia. En aquesta lluita s’hi juga el futur de tots i totes.


    El sí als pressupostos es gira contra la CUP-CC

    07/02/2017

    El 28 de gener, la CUP-CC decidia votar sí els pressupostos i feia un pas més en el cicle d’apropament a JxS. La pugna entre el reformisme pro-burgès que la convertia en crossa del Govern s’imposava a la seva definició per la doble ruptura indestriable, que va donar lloc a la candidatura. De fet, si el risc d’un trencament es plantejava com la fi de la CUP-CC, ser la pota esquerra de JxS també ho és.

    Ja hem denunciat a bastament el caràcter que tenen els pressupostos que assumeixen i aprofundeixen la dependència de l’Estat i dels dictats de la UE, però a més reforcen privatitzacions i els privilegis dels qui més tenen, mentre no reverteixen retallades. A més, allunyen la possibilitat de guanyar el referèndum –si al final es fa- perquè els i les treballadores i les classes populars no poden trobar en ells un avenç respecte la situació social a la qual els ha portat la crisi i les polítiques de CDC i que continuen amb el govern de JxS. Menys encara quan en aquests dies, La Caixa o el BBVA fan públics els seus milionaris beneficis.

    Calia un NO en suport de les mobilitzacions
    El nostre compromís primer és amb els i les treballadores i sectors populars. I per això, en el debat de pressupostos vam continuar fent el que hem fet sempre: impulsar la mobilització. La vaga d’ensenyament del 18 de Gener, les mobilitzacions de les Marees i les incipients mobilitzacions a sanitat.
    Calia que la CUP-CC anés cap els moviments dels i de les militants, i dels seus regidors i parlamentaris, portant la realitat del que es coïa en els pressupostos a peu d’escola, d’hospital, convocant els moviments des del propi grup parlamentari. Però, aquest eix, el de la lluita, no es va prendre com essencial des de la CUP i es va tractar formalment, convocant a última hora des del Parlament els tres sectors i fent participar algun parlamentari a les marxes del 20D o la vaga d’Ensenyament del 18G. Ni va ser el centre del grup parlamentari, ni dels regidors, ni d’aquells companys que no estaven directament implicats.

    Un NO als pressupostos perquè el triomf d’una lluita, ni canvia el contingut ni el seu caràcter
    Les engrunes que ara s’ofereixen a ensenyament i renda social, són les molles que va donar Montoro al canviar l’objectiu de dèficit de 0,5 a 0,6: 200 milions. No toquen en res l’estructura global que ja vam analitzar quan es van presentar i que ja vam dir
    Fins i tot cal veure què faran amb aquestes miques que donen a Ensenyament, ja que el càlcul que fan de despesa en professorat per reduir una hora a partir de setembre de 2017, és el de tot l’any quan només hauran de pagar un trimestre amb aquests pressupostos i tenen la mà fluixa per a desviar milionades cap a la concertada, com ja van fer l’any passat amb pressupostos prorrogats.

    Que aquestes diners a més estiguin en els pressupostos és circumstancial. El que és clau és que els 3.500 docents més pel curs que ve és el triomf parcial de la vaga d’ensenyament i diem circumstancial perquè és una conquesta que podia incorporar-se a pressupostos o podia ampliar l’execució d’uns pressupostos prorrogats (com el pagament a terminis de la paga del 2012 o l’augment de concerts…). En cap cas, això pot ser una moneda de canvi per a que d’altres sectors segueixin sota mínims, sigui sanitat o renda social. Per això, tampoc els avenços en ensenyament podien justificar una aprovació global. El NO, avui, no tancava res: deixava les portes obertes de bat a bat per les quals es podien colar també els altres sectors si finalment sortien al carrer.

    Amb un agreujant. El triomf parcial d’ensenyament ha remogut els moviments. No són casuals els primers indicis a sanitat (malgrat no hi havia hagut una política prèvia ni de CCOO ni de la IAC). La votació de la CUP-CC el 28 de gener –data fixada quan se suposava que els pressupostos es votaven el 8-9 de febrer- quan es sap que es votaran al març, tanca la porta o com a mínim debilita que aquests moviments vagin a més, perquè s’imposa la sensació que tot el peix està venut: ajuda a mantenir la pau social. El 28 la CUP-CC havia de dir No als pressupostos i ajudar en la mobilització..

    Rodant per un pendent cap a nous xantatges i més tensió
    El pitjor és que només és el principi. Si molts militants de la CUP-CC creien que votaven els pressupostos amb el nas tapat per a passar ràpid de pantalla i deixar per davant només el repte del referèndum –fins i tot dubtant que s’arribi a convocar-, s’equivocaven. Ara comença una nova sèrie de disjuntives sota la falsa premissa que o les coses es fan com diu el Govern o no hi ha referèndum. Així, tindrem les lleis bàsiques de la desconnexió, com la de la transitorietat -que dóna garanties a les inversions de la burgesia i les multinacionals- que tornaran a tensar la CUP-CC en un escenari impossible. Tot plegat per “arribar” a un altre impossible: un referèndum en pau i tranquil·litat amb suport internacional, de vegades fins i tot amb el deliri que sigui acordat amb l’Estat. I a més, JxsS ja apunta que si es guanya (cosa difícil, amb el camí que s’ha pres) caldria anar a un Govern d’unitat nacional.

    Les coses, però, no semblen seguir aquest guió. Mentre es votava el sí als pressupostos, esclatava l’escàndol del jutge Santiago Vidal. A les portes del judici a Mas, Rigau i Ortega pel 9-N tornaven actuacions de la Guardia Civil pel 3% de Convergència. “L’Operació diàleg” de Rajoy s’ha tancat amb un cop de porta, amenaçant de precintar les escoles per impedir el referèndum i (un altre cop) amb l’aplicació del 155 per suspendre l’autonomia. Un cop de porta també per als sempre amatents “intermediaris” catalans: Arrimadas sortia de la Moncloa amb les mans buides: ni infraestructures ni res.

    La situació objectiva porta al xoc i no a la via pacífica i democràtica, i no per la voluntat dels seus actors –la burgesia catalana sempre ha pactat per molles-, sinó per la pròpia inèrcia d’unes mobilitzacions que no s’han acabat d’aturar i que fins i tot la burgesia ha d’utilitzar per a plantar cara a Madrid, com en el judici de Mas i Cia.

    I aquest panorama obliga tothom ressituar-se. Junqueras incorpora als seus pressupostos totes les exigències de la patronal, però aquesta, fins ara dividida respecte el dret a decidir tanca files darrere Foment i tensiona JxS exigint un retorn al “seny” que tindria un cost enorme per PDCat i ERC. Els Comuns d’Ada Colau, incorporen obertament el tema nacional, sense definir-se sobre la unilateralitat, per fer l’ullet als desenganyats de la CUP-CC al dia següent del Sí als pressupostos. Es preparen pel que ve: un seguit de xantatges de JxS que aniran dessagnant la CUP-CC.

    Amb el sí als pressupostos, no estem al final d’un capítol, sinó rodant per un pendent que tornarà a posar a prova les bases de la CUP-CC: si l’entrada a tràmit dels pressupostos va empènyer a 17 renúncies més (una per cada comissió i una altre al final del recorregut); l’aprovació d’aquests planteja una altre sèrie de gripaus que ens haurem d’empassar sota xantatge del referèndum.

    Recuperar la CUP-CC
    Cal un gir en la política i els mètodes perquè cada cop dir NO serà més dur i més sagnant i el desgast de la militància ja es reflecteix en la menor participació en els debats nacionals. D’aquests centenars que tornen a tancar-se en el municipalisme, no en podem perdre ni un. El que va recollir els vots dels i de les treballadores perquè responia a les seves necessitats, era una CUP-CC compromesa amb la doble ruptura nacional i social. I per recuperar-la cal reagrupar totes les forces possibles que prenguin aquest objectiu com a propi, aquest avenç. No podem perdre més temps.

    M.ª Esther del Alcázar
    Membre de Lluita Internacionalista


    Aquest lloc web utilitza cookies per tal que tinguis la millor experiència d'usuari. Si segueixes navegant estàs donant el teu consentiment per a l' acceptació de les esmentades cookies i l' acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç par a més informació.plugin cookies

    ACEPTAR
    Aviso de cookies